diumenge, 23 de desembre del 2012

Món

No em va fer por
perquè ho havia viscut:
amb aquell gest i aquell mot
ja m'havies esbucat el món.

Perquè la fi del món no és
el que crèiem que era;
és interior.

Com quan vas esqueixar
la realitat que ens havíem construït
damunt del sòlid pont
de la mentida.

divendres, 7 de desembre del 2012

Primera persona

He copsat tots els alens,
quan aquesta sensació estranya
em fa recordar
que sempre em descol·loca
aquesta trista olor de passat.

He fitorat totes les mans,
quan la pell s'oblida de tu,
quan la veu no sap escriure
que m'enganxo al tacte
del color verd dels teus ulls.

He malmès tots els perdons,
aquells que encara no hem dit,
els que s'intueixen entre els llençols
quan s'estimen els peus
i es xiuxiuegen els dits.

M'he confitat els plecs
de cada racó de por
i sense voler he descobert
que sempre estic
entre tu i jo.


diumenge, 11 de novembre del 2012

'Altre-ego'

Vull ser Frida Kahlo,
em digueres,
i intentares ofegar aquell dolor que,
sense tu saber-ho,
ja havia après a nedar.

I jo vull ser Virginia Woolf
i desfer les barreres i els panys
que ens angoixen l'alegria.

Vull ser Pina Bausch
i ballar, ballar de puntes,
sense aturall,
per a intentar no perdre'm.

Vull ser Anne Sexton

i escriure mots i sinònims,
jugar a amagar l'esperit
entre la tinta dels dits
i la blancor dels fulls.

Sóc jo i tot això que vull
i en aquesta representació subtil de cada dia,
descobreixo l'udol que em fa veure
que tu també hi ets,
sempre,
com una ombra.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Som-Ni

Avui m'he descobert
l'ànima
enmig d'aquesta casa
que tremola i que cau.

Avui he salvat tots els papers
i els he empès fort cap al sol,
lluny del dubte
i de la certesa.

Però en aquest tot
em falta la teva veu,
aquella que em crida
quan somio que no hi ets.

Em falta la mà
que no vol salvar-se,
que no vol deixar els fonaments
d'allò en què un dia va creure.

I tot i així he tornat a tu,
perquè la pols m'ha advertit
que encara quedes
en aquesta ruïna que veus.

Tot i així t'he salvat a la força,
una força que trec sovint
i que no sé ben bé
d'on em surt.

dilluns, 3 de setembre del 2012

Vent


Aquells ulls que m'interrogaven
no són els mateixos
que ara em despullen.

Aquella mà 
que m'intuïa els plecs
i descobria dreceres
no és la mateixa
que em provoca desfetes.

Em marejo si visc massa fort,
quan et mossego la pell,
quan decideixo emprar les dents
en lloc de la paraula.

I m'ofego per no cridar
per no descobrir al món
que em fas tremolar 
no només
quan m'estimes.





divendres, 10 d’agost del 2012

Paüra

Aquest fil que em manté dreta és la mateixa màscara que m'ha amagat durant anys. No vull que creguis que ja m'he rendit, vull que pensis que una victòria pot significar veure la redempció dins dels teus ulls, o estrènyer fort la mà que tant t'ha costat, de vegades, allargar. No seré mai qui creus que sóc, perquè els murs que no he botat han estat sempre més dels que sí que he superat. I de vegades, només quan em canvio les pupil·les per les teves, puc veure paisatges magnífics, puc veure els fonaments que sense voler has construït, trontollar-se. És aquesta nafra la que fa que, sovint, m'aferri tant a allò que sé que caurà, que per uns instants em veig prou forta com per poder suportar-ho. Ara sé que aquestes barreres no et mantenen fora a tu, sinó a mi a dins. No vulguis aïllar-me dels perills que m'esperen darrere de qualsevol acció, perquè serà precisament quan el dolor em toqui de prop que em sentiré viure, quan vegi que, per molt que creixi, seguiré tenint les mateixes pors que quan tenia deu anys i tu venies, sempre venies, a llevar-me-les.

dimecres, 8 d’agost del 2012

En-vi-da

M'agrada jugar amb la mar
i amb aquests ulls cansats,
adolorits de no poder pus,
de no mirar res que no faci mal veure
o mala sang.

M'agrada jugar amb la dimensió
de la mida dels meus dits
i comparar-los amb tot allò
que no he pogut
o no he sabut tocar.

M'agrada jugar a desvestir-me
davant d'aquest teatre
que no s'atura de qüestionar-me
perquè li fa pànic
jutjar-se a ell mateix.

M'agrada enganyar la vida
i baratar les cartes,
amagar-me dins cada redol d'ombra,
pervertir-me les ungles
de tant de gratar.

M'agrada quan m'estreny fort
i mirant-me ofegadora
em diu que ja no pot més,
que ara és ella
qui m'aliena,
ara és ella
qui em pren el pèl a mi.

divendres, 27 de juliol del 2012

Lent

"Lent", vaig poder, amb un fil de veu, xiuxiuejar-te aquell 21 d'octubre (quasi 22) d'aquell any tan oportú. No m'entengueres, tot i els meus esforços de fer-ne, d'aquest mot, bandera. Sempre esperaves una explicació que mai no degué ser la correcta o, si més no, la volguda. Pensava, i encara ara, que si tot era lent, que si alentíem el quefer de les coses, les podríem allargar. No he canviat tant. Encara m'enamoren els mateixos ulls i em posen la pell de gallina les mateixes paraules.

Sé que tu també penses
que lent no és sinònim de pesat,
ni d'avorrit,
ni feixuc és sempre negatiu.
Res ha resultat ser com esperàvem,
però creure, 
amor meu, 
només depèn de nosaltres.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Profit

Aprofitava qualsevol avinentesa
per fregar pell amb pell,
com si fóra producte
d'una inusitada casualitat.

Aprofitava l'estretor
ofegadora de la gent
per farcir de la teva flaire,
les meves entranyes.

Per desgràcia,
la naturalitat
era massa evident
com per demostrar-la
de dia.

I la brutícia va tornar
massa justa
com per només
netejar-la a les nits.
 
Em vares dir
que si em mirava a l'estel
em duria sort.

No la necessito,
ja fa estona que m'hi veig reflectida,
al mirall dels teus ulls.

dimarts, 19 de juny del 2012

Jo també confesso

No fa falta que em diguis 'amor', amor
perquè el buit de dir és ple de taques de tendresa,
és la pell que ens sobra, quan intentam evitar-la,
quan creiem que és possible foradar-la
i sembrar certesa en terra de ningú.

No fa falta que em diguis que 'm'estimes', t'estim
amb aquella cinètica que ens fa moure cap allà mateix
quan som massa enfora per trobar-nos l'alè,
per trobar, ara sí, aquella idea
que ens vincla la paraula.

No fa falta que em diguis que 'm'enyores', t'enyor
de vegades sense voler i sense sentit
quan ets a prop, tan a prop
com per sentir com crema
aquesta desobediència
de no poder-te mirar
sense palpar-te.

No fa falta que em diguis
'amor,
t'estim
i t'enyor'
perquè en aquesta manca de necessitat
és on, sense adonar-nos,
amor,
ens ho confessam tot.

dimecres, 13 de juny del 2012

Premi Liebster

Molt bé, ara és un d'aquells moments en què les paraules no són fàcils de dir, ni d'escriure.

Viatger immòbil ha decidit donar-me aquesta premi que «està pensat per estimular i promocionar els llocs d’Internet que no superin els 200 seguidors però per la seva essència i contingut val la pena donar-los a conèixer a un ampli sector de la xarxa». 

Gràcies sinceres Carles, gràcies per les teves paraules. Aquest tall de què parles no és res més que un intent d'aprendre i d'entendre. M'agrada que en aquest repte m'hi acompanyeu, perquè, evidentment, el camí és menys feixugós si no es fa sol.


dilluns, 11 de juny del 2012

Fallida

Ho varen intentar evitar
amb esforços que els malmenaven
el cos i la conducta.

Ho intentaren fins al moll de l'os,
fins a la darrera petita part
de tot el que creien ser.

Evitaven la vulnerabilitat
que se'ls acostava silenciosa
i destructiva: poderosa.
Evitaven carícies i mirades,
engrillonaven paraules,
reprimien mans
i callaven gestos.

Era per culpa d'aquella por,
aquella temença que els matava,
i els feia sentir dèbils
i malaltissos.

Però, evidentment,
no ho pogueren evitar:
s'enamoraren.

Fou llavors quan decidiren
reconduir els esforços
i passar d'intentar evitar
a intentar no fer-ho.

divendres, 25 de maig del 2012

Ex abrupto

Mai no hi haurà cap lloc
que m'allunyi prou
de mi mateixa,
que em faci sentir
exiliada de tot,
que em calmi
aquesta estreta sensació de viure.

Perquè, sense fer soroll,
la vida m'estopeja:
em fa notar que visc,
i que, per molt que em fregui,
no desapareixo.

No pretenc fugir,
ni absoldre'm,
només em vull oblidar de mi,
d'aquesta jo que no he triat.

Voldria tornar
a temptar la sort,
a tirar els daus,
a esperar que,
per justícia, sigui cara,
per molt que a l'atzar
hi posi creu.

divendres, 18 de maig del 2012

Huguet

No goso escriure't, Damià:
la teva sang em vessa.
No sé si tenc els calls de manobre,
però estimo tant aquesta terra
tan meva i teva,
i aquesta poesia teva,
tan de tots.

No goso eixugar-me la veu
amb els mots que em cicatritzen,
com a tu,
aquesta conducta inalienable i aspra
de ser de call vermell.

És per tu que ho consent,
Damià Canova,
consent que aquesta agressiva raça
se'm faci fe
i veu
i camí.

Jo també solcaria la pols,
la terra que m'ha estovat,
així com solco cada plec
de la teva veu.

Et conec i et dic
que ni el temps ni la vida,
ens han separat;
el teu ahir m'és ben present,
deixa'm mostrar-te
el meu avui.

Com bé ja saps,
ens trobam
sempre que volem
enmig dels versos.

dilluns, 14 de maig del 2012

Freud

Ja podem dir que aquella platea
se'ns ha fet prou coneguda.

Les obres de teatre s'hi barregen
quan correm sense alè
quan el camí és ple de dreceres
i tu evites semàfors
i jo, distraccions.

Em distreu que m'acariciïs
mentre dura l'obra,
em fas imaginar-me
ben enmig
d'una única escena.

El somni del somni és ple de poetes
i descobrir els alter egos de Pessoa
és descobrir-me també els meus.

No podem evitar la rapidesa
de no perdre'ns res,
de pensar que tot hi cap,
que podem fitorar-ho tot
amb els braços, amb els peus,
amb els dits,
amb aquella taca
que no sabia que tenies.

No hi ha res com creure's capaç
de tocar la certesa
amb les pròpies mans.

dilluns, 7 de maig del 2012

Tu conta, que jo escolto

Avui espero una carta. D'aquestes que fan il·lusió, de les de paper. Avui espero que em contis tot allò que jo no he vist, o perquè no hi he estat, o perquè m'ho he perdut. Conta'm què veies quan jo no hi era, i quina olor feia aquella ciutat que et va veure viure i, algunes vegades, també morir. Espero que em diguis de quin bar t'agradava més el cafè i on t'aturaves a llegir qualsevol d'aquells llibres que compraves o que et regalaven. Conta'm històries (certes o no).

Diga'm si et vares provar aquella jaqueta en un dia de pluja, o si tenies els ulls clucs pel sol. Vull que em contis quines veus mataven la teva fosca i quins alens es mesclaven amb els teus cabells. Espero que em diguis si aquella obra de teatre et va canviar, o la vares canviar tu a ella. Explica'm si el que somiaves t'agradava, o et despertaves amb tremolor i ganes de plorar. Diga'm amb qui et confessaves, i si t'entenia i et conhortava. Conta'm quantes hores vares perdre i si les vares arribar a trobar mai. 

Vull saber-te el desig i si aquest desig va arribar a fer-te pessigolles al ventre, o als dits, o a la punta de les parpelles. Diga'm si vares sentir mai la solitud de prop i te la vares fer tant teva, fins al punt d'avorrir la companyia. Diga'm si m'esperaves, si t'hauria trobat en algun vagó del metro, o en alguna estació de tren. Conta'm quin vespre vares necessitar-me i no ho sabies, quin vespre vares enyorar-me sense haver-me conegut mai. 
Conta'm tot allò que jo no sé, 
amolla-ho tot, 
explica-m'ho,
fes-m'ho viure a mi.

dimecres, 2 de maig del 2012

Conillons amagats


No sé escriure més. Vertigen al ventre. Ja no hi ha recer que m’indulti. Aquestes passes que m’empenyen, ja les he caminades abans: voràgine. De vegades, massa sovint, no podem tallar aquest pes mort que ens segueix i que, com una consciència malaltissa, ens enlluerna amb mala claror. No puc escriure més, m’arraconen amb nusos massa estrets i colpidors. Te’n recordes quan m’arraconaves entre cos i paret? Ja no hi ha nou camí, perquè ja me l’he après de memòria. Si algun dia l’oblido, podré veure’l amb ulls novells i curiosos i cercar-hi la innocència. M’hi amagaré perquè, ni contant fins a deu, ningú no m’hi trobi. Ja saps jugar a conillons amagats? Jo sempre m’amagava poc perquè em poguessis trobar molt. M’agradava el que venia darrere. Ara ja no puc escriure més. Conta fins a deu. 


(He intentat amagar-me però no puc:
hi ets, i molt,
pertot arreu)

dimecres, 25 d’abril del 2012

L'altra

Perdona'm,
però jo mai
no he estat
l'altra.

M'he viscut massa de prop
i m'he fregat totes les puntes
d'aquesta màscara meva
que tant estimo.

No puc esser sinó jo,
aquella mi mateixa,
sense contemplacions,
sense segones oportunitats
que m'edifiquin de bell nou.

Sempre,
a qualsevol hora,
hauràs de consentir
que ningú mai,
(ni tan sols tu)
podrà relegar-me
a un segon pla.

Perquè només jo
podré malmenar-me
la ferida,
i fer-me mal.
 
No seré mai
l'altra, perquè
aquesta que sóc
ja s'ha guanyat a pols
el lloc que li pertoca.

divendres, 20 d’abril del 2012

Revolt

Tornar a patir el revolt
de tocar-te l'ànima,
com aquell pic
a les murades de la Seu.

Tornar a estrènyer fort,
a cloure queixals
a desfer cossos embullats,
a desvetllar la son,
a tapar de llençols la set
i el fred
i la por.

I frenar en sec.

Tornar a estimar-te com abans.

Tot i que no ho creguis,
podria estimar-te com abans,
a la meva manera d'abans.

I tornar a viure aquell atac
opressiu de boques i orelles,
tornar a no poder callar la llengua
quan l'havia de callar.

Tornar a mentir,
però no a tu.

I tornar a partir,
i tornar a enyorar-te,
i tornar a escriure
que t'enyoro
que tot torna
quan t'enyoro
com abans.

dilluns, 16 d’abril del 2012

Vermell sang

No m'atreveixo
a tallar aquests llavis meus
que de vegades coneixes
i se't fan amables i sincers.

No m'atreveixo
a demostrar que
t'enganyen:
no són
ni coneguts
ni amables
ni fidels.

Perquè duen aquest no
tatuat tan a frec de pell
que amb cada tacte
et traeixen
i jo no puc
aturar-los.

Algun dia, però
els callaré quan parlin
i els faré parlar quan callin

Llavors tot serà diferent,
i jo només podré dir-te
que et varen avisar:
sagnaven
(i tu no ho veies)
amb cada besada.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Benedetti

Avui he llegit Benedetti
i l'he entès.
Com quan vaig llegir
la teva impaciència
i la mateixa nit
me la vares fer entendre.

Avui m'he llegit a mi,
com tantes vegades,
i he subratllat,
una vegada més,
aquella paraula
que m'ha descol·locat
les entranyes.

Benedetti també sap
que Mallorca
té les parets
massa estretes.

dimecres, 4 d’abril del 2012

Sempre

Sempre, quan no m'ho espero, 
quan no em protegeixo, 
m'arriba la sensació de tenir-te 
darrere del meu clatell. 
I miro, còmplice, 
la gent que passa 
i du el teu perfum. 

Sempre, quan no m'ho espero, 
aquella rialla em recorda París,
aquell dia de cossos massa junts
en aquell teatre massa estret.

Sempre, quan no m'ho espero,
recordo la tremolor de les teves mans,
fredes o calentes
que dubten 
si buscar les meves
o les butxaques.

Sempre, quan no m'ho espero, 
em descobreixo maleint els capricis
que m'han duit a no esperar res,
a no posar pautes al temps,
a estimar la sorpresa
de pensar-te, així,
sense avisar,
sempre, 
quan no m'ho espero.

divendres, 30 de març del 2012

Feixugor

Tenc l'esquena cansada. Em pesa el món, en general. Aquesta locomotora que no s'atura mai, de vegades em fa ràbia. Un dia l'agafaré i el faré aturar del tot. He perdut les instruccions de com fer-ho, crec que les vaig veure aquella nit, entre el meu melic i la teva costella, aquell dia que vàrem intentar aturar-lo des del matalàs. Crec que vàrem aconseguir alentir-lo una mica, perquè, al matí, la meva xocolata es va refredar més lentament i el teu cafè va tardar més a acabar-se. Ho vaig veure clar quan tot es va paralitzar; en aquell instant en què la teva cullera es va barrejar dins de la meva tassa; n'eres conscient: tot era magníficament espès.

dilluns, 26 de març del 2012

Primer Tornar

No hi ha temps que no torn. Ara que vénen vacances, tornaré a casa. A quina casa? A aquella que sempre hi és, que mai no enganya, o potser sí. Tornaré a la infantesa de pedres i bicicletes, de dies curts de saladina i llargs de cansament. Tornaré a la tendresa de mans que mai no et fallen, o que no t'haurien de fallar mai. Aquella sensació de poder, de fermesa. Tornaré a l'olor de call vermell: ara no puc sinó recordar Damià Huguet. Me l'estim, estim la seva poesia com aquell que estima la saviesa. Tornaré a tu, a l'angoixa de ser illenca, a l'orgull de ser-ho. Però també tornaré a tot allò que no vull recordar, de temps, d'ulls, de fugues. M'agradaria tornar a sentir l'olor dels tarongers, aquella tarda, vespre, matinada i matí de diumenge, quan em digueres que des d'allà, des del cim d'aquella muntanya, tot et semblava petit. Encara en tenc una foto. A mi també m'ho sembla, et vaig dir. Tornaré a la mar, a la meva mar, a la nostra. No és freda, si no ho penses. Bestieses. Tornaré a fer camí, com sempre, cap a tu, cap a mi. Tornar a les arrels quan creus que ja no en tens pot esser una teràpia de xoc. No m'arrelaré, m'ho he promès. Algun dia podríem anar a un país nòrdic, a fer camí. I podries tornar a dir-me que ho veus tot petit, sense importància, quan estàs amb mi. I tornar a morir una mica, sí, però aquesta vegada, només una mica.

dimecres, 21 de març del 2012

Barcelona

Encara no t'havia vist banyada.
En altres circumstàncies
hauria pensat que avui
era dia d'apocalipsi.

Mai no plou a gust de tothom,
em digueres,
i t'afanyares a amagar-te
davall del meu paraigua,
davall de la meva consciència
per, segons tu,
protegir-te de la pluja,
o de l'angoixa.

Sempre que plou,
sigui on sigui,
pens en aquell poema de Martí i Pol:
Temps venturosos.

Jo sí que sé
que plou on ets.

dilluns, 19 de març del 2012

Massa

M’agrada aquesta jaqueta, et vaig dir, en aquell carrer ple de sol i d’ombres. I també m’agrada aquest maniquí. Ets tu, em digueres. I et vaig mirar d’una altra manera, perquè el sol m’enlluernava a través del vidre. Tot va tornar blanc i, de sobte, aquella sensació que m’havia recorregut tota l’espina dorsal, va desaparèixer. Vaig comprendre que havia de fugir i sense dir res, vaig continuar caminant. No pensis, que no m’agrada que fixis la mirada en aquell lloc on la fixes quan penses. Jo creia que era el lloc perfecte, aquell punt entremig entre la voluntat d’escapar i la de quedar-se. I vaig tornar a patir aquella sensació, en forma de calfred. Et vaig dir que no m’agradaven les cartes, ni les taules i et vares posar aquelles ulleres de cul de tassó que tan malament et quedaven. Ho feres a propòsit. Sabies que jo pensava que els ulls eren la meitat de l’ànima, i sempre que podies, me’ls ocultaves. Però no intuïes que sempre els encertava, com quan, en aquella nit d’estiu, mancada de lluna, on tot era fosc i espès, vaig trobar-te davall dels llençols. Et vares aturar davant d’una llibreria i l’olor de llibres de vell em va fer recordar dos versos d’una de les cançons, per a mi, més ‘sortades’ de Llach.

Tot era massa fàcil: no hi havia respostes perquè no hi havia preguntes. Tot era massa poruc i quadriculat, massa científic. Tu sabies (ho havies comprovat aquell matí d'agost) que m’agradava complicar-me la vida. Per això, ens vaig condemnar. No sé si vaig arribar a aquesta conclusió després del tacte d’aquella tarda o si hi he arribat ara, després de tants records acumulats, en aquest precís instant en què els meus dits maten cada tecla.

dilluns, 12 de març del 2012

Encara

Sempre t'ha agradat matar-me els nirvis
i ara, enmig de desenes d'espais,
tens la paraula exacta,
aquella que, com un esclat,
em fa singlotar la ràbia.

No vulguis dreçar aquesta fe meva,
perquè ara tot és tort i debades.
I dins d'aquesta corba perfecta,
vull trobar la finíssima línia
que em separa de tu.

Encara m'estic recollint els troços
d'aquest trencaclosques que has malbaratat,
però no espero encaixar com abans;
sinó d'una manera senzilla,
perquè algú, algun dia,
s'animi a desxifrar-me.

dimecres, 7 de març del 2012

Prim(av)era

Avui he après a plorar amb els meus ulls.
Ja t'havia manllevat totes les llàgrimes,
intentant durant massa vetllades,
canviar hiverns per primaveres;
però la calor no va arribar mai.

Ara començo a saber jugar amb les estacions:
sóc capaç de convertir l'arena en neu,
vesteixo de fulles la tardor
i faig créixer flors que desafien la gelada.

Aquest mirall que m'aixeca
és el crit d'aquest jo meu
que es desperta.

Per a mi, ara és primavera,
a la merda el calendari!

dimarts, 6 de març del 2012

Nuclis

Converses al voltant d'una taula, un nucli. Cada conversa amb bona companyia és com un món, una espècie de secret, un joc: parlar, escoltar, interrompre.. tot té un ritme.

Són aproximacions, per a mi, a les nostres veritats, tal volta insignificats o passatgeres...però observes, parles i raones.I fins i tot plores. Si observes amb atenció podràs notar aquesta 'màgia' que surt de cada conversa de cafè, o de terrassa, o de cuina...T'impregna.
M'agrada aquest joc, em vivifica i no és només paraules, sinó també silenci. Tot és u.

Per això reescric el que vaig publicar fa més d'un any, per agrair l'existència a aquelles persones que comparteixen amb mi aquests moments tan especials.



Nucli
Nuclis amarats de l’essència de cossos.
Cada racó de món guarda dins ell
el secret de la seva pròpia existència
que es recicla dia a dia.

Uns instants minúsculs
que es vivifiquen en converses,
tal volta tribals, banals o intempestives.

La calentor del joc amara tota l'escena.
Tot segueix un ritme.

Cada aproximació a la veritat
és una passa en fals
que creiem inexpugnable.

La conversa erra de camí i es desfà
inconsistència radical que ens activa
i que ens agrada.

Tot és un joc on no t’hi canses de jugar.
No perds, mai no guanyes.

Seu i observa,
perquè observar és sinònim de viure.
Sols necessites que els teus ulls
es fixin en allò que normalment
no s’aturen a mirar.

Tota la boira escampada s’arreplega
i desapareix.

Els teus ulls es deïfiquen
i s'emporten un altre petit secret,
una partícula minúscula,
quasi invisible.

Llavors saps que res no és gratuït,
  i que tornaràs demà al mateix lloc,
a les mateixes veus,
al mateix silenci.

dijous, 1 de març del 2012

Per primera vegada

Recordo aquella conversa de cafè, després d’un matí d’estiu. Em digueres que no ho havies fet mai i que creies que era una de les coses que no arribaries a fer, perquè fins a aquell moment mai no t’ho havies plantejat, però que ara ho necessitaves. Amb un gest de complicitat, et vaig mirar de fit a fit, sense gosar jutjar-te, sense voler ser jo qui t'hagués fet obrir els ulls. Però inevitablement ho vaig ser. Jo ja feia anys que ho sabia i que ho feia amb naturalitat, perquè era una part (una de tantes) de mi. Em vares creure (jo tenia la sensació que, en aquell instant, t’hagués fet creure qualsevol cosa). Un altre cafè, vares demanar. Jo et vaig dir que algun dia hauríem de sortir del bar. Vares riure. En el fons sabia que et feia por, molta: tenies por de trobar-te a tu mateixa.

La vida, però, és un joc constant entre trobar-se i perdre’s. 

Vàrem sortir del bar. Per què no jugam a perdre’ns? Em vares dir. I vàrem començar a caminar per aquella ciutat tan coneguda i, alhora, tan inhòspita. Jo no feia res més que seguir-te. A mesura que passaven les hores, els carrerons canviaven de color fins que el negre ho va eclipsar tot. T’havies assegut en un banc de fusta i jo em vaig seure al teu costat. T’acompanyo a casa? Vaig demanar-te. I vàrem començar a caminar en direcció al teu barri. Quan érem al teu portal em vares mirar amb angoixa, suplicant-me que pujàs amb tu, però no ho vaig fer. Jo sabia que només podies fer-ho tu, que jo destorbaria. Vaig somriure, et vaig acaronar el braç i, sense dir res més, vaig enfilar el camí cap a casa.

Ara, després d’anys, segudes a la mateixa terrassa del mateix cafè, m’expliques que aquell dia, després que jo me n'anàs, vares obrir la porta de casa i totes les teves pors varen entrar dintre, amb tu. Però ho necessitaves i ho vares fer. Després vares llegir el que havies escrit i vares trobar que tot plegat t’havia quedat bé, i fent un gest d'aprovació, li vares posar títol, ho vares desar dins d'una carpeta, i et vares sentir orgullosa de tu mateixa. Llavors vares pensar en mi; era cert el que t’havia dit: al cap i a la fi, no era tan inútil això d'escriure.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Records

Contemplaves la mar…no hi havia ningú més. Vaig arribar tard i et vaig veure que seies damunt d’una tovallola de color vermell, aquella que jo t’havia regalat el dia que complires 18 anys i tu m’havies dit “el vermell també és el meu color preferit”. Anava caminant cap allà on et trobaves i com més m’acostava, més podia distingir els teus cabells lluents i la teva camiseta blava, aquella que un dia em digueres que tant t’agradava perquè te l’havia portada el teu oncle del Marroc. Em record que afegires: “no és que el meu oncle sigui marroquí, sinó que va viatjar al Marroc”. Jo duia unes albarques blanques que m’havia comprat l’estiu passat a Menorca i me les vaig llevar quan vaig començar a caminar per l’arena. Em vaig deturar un moment rere teu i em vaig imaginar l’escena d’una d’aquelles pel·lícules romanticotes que tant ens agradava mirar, i llavors vaig esclafir. Tu no em vares sentir, l’aire venia de la mar. Quan vaig esser a la teva alçada, vaig veure que m’havies deixat un lloc a la tovallola, i em vaig seure vora teu, sense mirar-te. Miràvem allà on s’acabava la blavor de l’aigua, al punt que no es distingia si era blau de mar o de cel. Vaig mirar-te i tu, que tenies els ulls clucs, ho vares notar i un petit grau de vermellor et va pujar a les galtes.

L’aigua, juganera, venia a banyar-nos els peus i era com si se’n dugués un tros de nosaltres en cada tacte. Compartia els nostres secrets, els agafava i se’ls emportava, ens feia pessigolles. De cop, un aire suau i còmplice em va portar el teu aroma, barrejat amb olor de mar i vaig alenar fort i l’aire em va arribar fins a dins, fins al fons, on tot comença. Em vares agafar la mà sense dir res.

I allí érem, contemplant-ho tot, el sol que es ponia d’una manera dolça i lenta, rere la mar. I em vares estrènyer més fort la mà, com si aquell gest significàs que no em deixaries escapar, que no volies que me n’anés. Aquell tacte teu em feia esborrar tots els interrogants, em feia sentir segura, com si ho pogués controlar tot.  Al fons, sabia que també et feia sentir el mateix que em feies sentir tu a mi.

De sobte, vares fer allò que jo et vaig dir una vegada que m’agradava tant de tu…et vares acostar a la meva orella, molt a poc a poc, sense pressa i amb una veu que quasi fregava l’imperceptible em feres una pregunta i molt a poc a poc també, te’m vares quedar mirant als ulls, cara a cara. Jo, amb una ganyota burleta i juganera, et vaig dir que "no" amb el cap. Tu, amb un somriure als llavis, t’acostares als meus llavis, lentíssimament, fins que l’oratge de la platja quasi no passava entre els teus i els meus, i llavors, quan pareixia que ja no es podia tornar enrere, vares canviar de direcció i et vares dirigir altre cop cap a la meva orella. Em feres la mateixa pregunta i remarcares amb força la paraula TU.

I vares fer aquell somriure preciós, malèvol i benèvol alhora, juganer, dolç…i com que m’encantava jugar amb tu, et vaig respondre que no, que necessitava que t’acostassis una altra vegada a la meva orella i m’ho tornassis a demanar...

I vares riure d’una manera sincera, com sempre, i el renou del teu riure es va barrejar amb el renou de les ones i del vent, amb la remor de les aigües. Et vaig dir que no era broma, que no sé per què reies, però en el fons, jo tampoc no em podia aguantar el riure. Aleshores et vares acostar al meu cos fins a tal punt que no hauria aconseguit distingir-nos i em vares besar, d’una manera delicada i suau i el temps es va deturar en aquella besada i el món va tornar no-res, volàtil i efímer.

I va ser aquí quan em digueres que ja t'havia donat una resposta convincent i clara a la pregunta que m’havies fet, que no faltava dir res més, que al cap i a la fi, les paraules se les enduu el vent.

dijous, 23 de febrer del 2012

Sol

Tenc un racó a dalt del món. És petit, però m'aïlla. Veig un banc i una llimonera. M'agradaria escriure olorant les llimones. A Barcelona, tot és blau, blau de cel i blau de mar. És un bon lloc per tornar a començar. M'agradaria saber què s'amaga darrere de cada finestra, davall de cada teulada on nien els coloms. La plaça del Diamant m'agrada. Diuen que hi ha runes a sota. Me n'havia oblidat que m'agrada passejar sola. Les Rambles és un mal lloc per passejar. Mentre em tengui a mi, mai no m'avorriré. He decidit penjar un pòster a la meva habitació, d'un film, potser. Encara no ho tenc clar, però vull que faci olor de blau, o de cel, o de mar.
Els meus companys de pis deuen pensar que sóc, si més no, poc convencional: em passo hores asseguda al balcó de casa, al sol, amb un paper i un bolígraf. Avui fa sol d'estiu, em posaré morena. Ara penso que no tenc crema protectora....d'aquestes que protegeixen,
però no del sol.

dilluns, 20 de febrer del 2012

A mor (t)

                   Dius que l’amor és com un got:
                   es trenca si l’agafes
                   massa fort o massa fluix.
                                       Ronny Someck, Trosset de vidre

No sé què fa aixecar-me de matinada:
una glopada de realitat.
Saps que sempre he preferit
el tall  profund, el got trencat.

Malaventurats aquells
que no han esmicolat mai cap got,
que no l'han estret tan arran de pell
fins a sentir com els nafra.

Jo sempre he preferit arriscar-me i per això
encara en tenc, de vidres a la pell,
de signes de vida.

Malaventurats aquells que intenten substituir el vidre
per plàstic a fi que no es trenqui.
Pobres, ells no saben que ets
insubstituïble.

divendres, 17 de febrer del 2012

Olors

No sé què em va fer no demanar-te res,
quan amagaves la teva vida dins d'una capsa de color blau cel.
Tot feia olor de vell.

Jo només volia repetir les olors
que teníem quan tot era jove
i viu
i net.

Ara ja sé que res no és mai debades.
Ja saps com em fascinen les bones olors!
i tu tens aquella olor de saladina i de música,
aquella olor que em tranquil·litzava
quan em trobava ja massa cansada d'ensumar fragilitats.

Ara, sola,
m'he perdut entre noves olors
que voldria tornar a sentir.
Però no t'equivoquis,
no estic cercant la teva,
sinó aquella olor subtil que em recordi a mi mateixa,
perquè jo,
encara duc olor de tu.

dijous, 16 de febrer del 2012

En procés

No hi ha temps que no torn. Ara és l'hora de tornar als orígens, de reblanir allò que ha tornat fort i de madurar allò que és massa blan. Un sol gest no ens jutja: ni ens indulta ni ens condemna. No em cansaré mai de reproduir aquest poema de Martí i Pol:


Un gest, has dit, rebla tota una vida.
Potser sí, però pensa
que cap gest no et pot retre
tots els colors perduts per refús o desídia,
tot l’aldarull fecund de veus en discordança.
Esmerça, doncs, el temps de què disposes
a construir, pacientment i amb urc,
el refugi en què vius,
maó rere maó
fins a culminar l’obra;
vulgue´l ofert a totes les clarors,
i no esperis, badoc o rondinaire,
prodigis i senyals
ni el gest sublim que tot ho justifica.
Res no et serà donat des de l´enlloc que et tempta.
Edifica’t;
ja ho saps, t’hi va la vida.