dimecres, 2 de maig de 2012

Conillons amagats


No sé escriure més. Vertigen al ventre. Ja no hi ha recer que m’indulti. Aquestes passes que m’empenyen, ja les he caminades abans: voràgine. De vegades, massa sovint, no podem tallar aquest pes mort que ens segueix i que, com una consciència malaltissa, ens enlluerna amb mala claror. No puc escriure més, m’arraconen amb nusos massa estrets i colpidors. Te’n recordes quan m’arraconaves entre cos i paret? Ja no hi ha nou camí, perquè ja me l’he après de memòria. Si algun dia l’oblido, podré veure’l amb ulls novells i curiosos i cercar-hi la innocència. M’hi amagaré perquè, ni contant fins a deu, ningú no m’hi trobi. Ja saps jugar a conillons amagats? Jo sempre m’amagava poc perquè em poguessis trobar molt. M’agradava el que venia darrere. Ara ja no puc escriure més. Conta fins a deu. 


(He intentat amagar-me però no puc:
hi ets, i molt,
pertot arreu)

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Aquestes situacions volen calma, mica en mica les presències fantasmagòriques es van esvaint, i un dia et lleves i te n'adones que encara hi són, però que ja no fan mal. Això si fas l'esforç d'anar-les foragitant, i per això cal anar ocupant el cap en altres coses, tenir-lo distret. Et desitjo sort i t'envio una abraçada forta. Per no saber escriure més, quan escrius en prosa sempre em deixes ben admirat.

novesflors ha dit...

Quan escrius en prosa i quan escrius en vers.
Vinc a dir-te el mateix que en XeXu.