divendres, 18 de maig de 2012

Huguet

No goso escriure't, Damià:
la teva sang em vessa.
No sé si tenc els calls de manobre,
però estimo tant aquesta terra
tan meva i teva,
i aquesta poesia teva,
tan de tots.

No goso eixugar-me la veu
amb els mots que em cicatritzen,
com a tu,
aquesta conducta inalienable i aspra
de ser de call vermell.

És per tu que ho consent,
Damià Canova,
consent que aquesta agressiva raça
se'm faci fe
i veu
i camí.

Jo també solcaria la pols,
la terra que m'ha estovat,
així com solco cada plec
de la teva veu.

Et conec i et dic
que ni el temps ni la vida,
ens han separat;
el teu ahir m'és ben present,
deixa'm mostrar-te
el meu avui.

Com bé ja saps,
ens trobam
sempre que volem
enmig dels versos.

2 comentaris:

novesflors ha dit...

Els versos són un bon lloc de trobada.

Miquel Sureda i Jaén ha dit...

Bon poema. Així, comunicatiu, tot i que sigui amb una persona que el destinatari, en Damià Huguet "Canova", ja no hi sigui. Com tantes altres persones que ens hem estimat. Gran amic de Damià Canova era Miqual Àngel Riera: "T'estim però me'n fot". Bona nit i bon viatge.