divendres, 25 de maig de 2012

Ex abrupto

Mai no hi haurà cap lloc
que m'allunyi prou
de mi mateixa,
que em faci sentir
exiliada de tot,
que em calmi
aquesta estreta sensació de viure.

Perquè, sense fer soroll,
la vida m'estopeja:
em fa notar que visc,
i que, per molt que em fregui,
no desapareixo.

No pretenc fugir,
ni absoldre'm,
només em vull oblidar de mi,
d'aquesta jo que no he triat.

Voldria tornar
a temptar la sort,
a tirar els daus,
a esperar que,
per justícia, sigui cara,
per molt que a l'atzar
hi posi creu.

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Home, molts cops mirem de fugir de nosaltres mateixos, però em temo que és de les poques coses que no podem fer...

novesflors ha dit...

No, no podem fugir de nosaltres mateixos, millor si ens reconciliem (amb nosaltres mateixos).

Eva ha dit...

Frases que queden: "aquesta estreta sensació de viure".

cantireta ha dit...

Estreta com una talla inadequada al jersei. Molt intens.