dijous, 22 de desembre del 2011

T'abandono

T'abandono sovint
i t'aboco al buit de la tristesa,
et faig tan entotsolada com jo,
a tu, trista i grisa imatge
que calladament,
sempre m'acompanyes.

T'abandono sovint i em lliuro
a altres plaers frívols i efímers
que em fan pensar que no et necessito
quan sé que no és així.

Et canvio per esperança
i et relego als moments d'angoixa
i de solitud.

Et prostitueixo sense remordiments,
t'utilitzo en veu alta,
t'absorbeixo la dignitat.

Només t'enyoro quan la totsolesa em desperta
de matinada,
i em fa agafar aquell llibre que vaig comprar
per no oblidar-te
quan t'oblido.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Apocalipsi

Avui fa dia d'apocalipsi.
M'agrada la pluja d'estiu.
El cel de mil colors.
La mar lluenta.

Avui fa dia d'apocalipsi.
De vida vençuda pels anys.
M'agrada la humitat de la terra
I l'aire fresc d'olor d'aigua.

Avui fa dia d'apocalipsi.
De vida cansada i de món obsolet.
M'agrada l'olor de final
que desprèn la novetat.

M'agrada la sensació de quietud
i la finitud de l'univers.
M'agrada saber que s'acaba,
Que sabem on és el final.

Avui és el dia del meu apocalipsi,
aquell que sempre continua,
que no s'acaba mai.

dilluns, 8 d’agost del 2011

S'estimaven

Caminaven a la vorera de l'ombra,
on el sol els escalfava els cabells
tendres, plens de joventut.

La sang se'ls omplia de quimeres
mentre s'amagaven entre els arbres,
enmig de verdors i de rialles.

Varen saber que la vida, de vegades,
et condemna a ser feliç i que el camí
és ple de flors i carícies.

S'estimaven, cansadament,
després dels anys i les caminades.
Ara la verdor ja no era verda
i caminaven per l'ombra,
perquè els ossos eren vells
i el sol massa jove.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Oprimides

Mai no vares veure't capaç de congelar la calor
dins el termòstat que guardaves amb angúnia.
                                        dins les teves mans de ca de bou.

No vares gosar esmerçar-les amb els anys
pocs i molts, serens i cridassers.
                                         dins els anys mancats de pedra

No pogueres esculpir, maó rere maó
la vida que tengueres.
                                         dins la terra que et veié edificar-te

No vares poder creure't mai
serventa i esclava de tu mateixa
                                          dins el rol que t'enterrà.

Ara supliques que l'amargor et deixi llegir un llibre
o tocar algunes tecles del teu piano.
Però no pots.
Tens els ulls massa castigats pels anys.

No desitges res, és inútil, et conformes que els teu fills
tenguin i siguin tot allò que
ni vares tenir
ni et varen deixar ser.

Entrevista TVMallorca

 http://www.rtvmallorca.cat/#noticies/18128

http://dai.ly/nZs9CL   (copia'l i engaxa'l al navegador)

Aquests són els enllaços de l'entrevista que va sortir als informatius de TVMallorca, esperem que la cadena no tanqui i segueixi fent tan bona feina com fins ara.

divendres, 1 de juliol del 2011

Entrevista IB3

El tacte de les paraules ha guanyat el segon premi del Concurs de blogs de la Universitat de les Illes Balears, amb la menció del jurat.

Aquesta és la mini entrevista que m'han fet a IB3

http://www.megaupload.com/?d=60A6EAWB

dimecres, 18 de maig del 2011

Blau

Mai no recordo de quin color són
els teus ulls cels color de sol.
Se m'escapa la fesomia que intent copsar
tantes vegades, sense voler.
No m'agrada, marçal,
oblidar els teus ulls
i el teu cap
i el teu cul.

Sense fesomia,
el teu color verd d'ulls,
em recorda com són de negres
les teves ninetes.

Sense tu,
et confons en mil ulls
que m'empresonen
l'obscuritat dels meus ulls grocs
color d'herba.

Sense saber com sóc,
no puc refer-te.
Sense saber com ets,
puc recordar-te sempre.

diumenge, 10 d’abril del 2011

MMM

Vaig pintar la llum de verd,
la frontera del repte.

La sang que bevies a glopades
va petrificar-se en glaç.

Aquest amor difícil
que portam
sense temença
de ser descoberts
pels anys o la desgana
és el contraban de sang
amb gotes de cel
que duim
a les batalles

dimecres, 23 de març del 2011

Si en sabés, no hauria de manllevar paraules a Rilke per a dir-t'ho.

APAGA AQUESTS ULLS MEUS...

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
                                              Rainer M.Rilke

dissabte, 19 de març del 2011

Llum




La llum pintada a la paret de casa és de paper de vidre. No vaig sentir res quan m'arraconaves entre paret i cos, eixuts de tinta, amb pinzellades de llavis celverdosos. La llum que pintaves no era de lluna, ni de sol, ni de vidre, era de blanc de pinzell amb tacte suau o aspre. Tu el vares triar quan dibuixaves de colors tremolosos aquesta paret que ara m'oprimeix gràcies a tu. Perquè jo mai no vaig saber dibuixar amb traç pulcre i lent, amb persimònia silenciosa i mètodica allò que tu volies. La llum de la paret que tu dibuixares jo la vaig escriure i ara se'm clava a la pell com quan m'atrapaves en hores incendiades.

Quan te n'anares vaig aprendre a dibuixar la llum. Ara, altiva, me la miro cada dia i m'empresonen altres cossos, entre llum i paret, entre pell i tinta.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Jo també t'escric

A tu. La solitud sempre em recorda la companyia; l'aigua, la set.
La veu no fa falta que mogui muntanyes;
la fe divina em recorda la misèria.
La riquesa mou el món; l'amor, l'angúnia.

La por no t'anestesia les venes;
les entranyes em fan pensar en inseguretats.
L'estranya incapacitat per fer senzill allò fàcil
és el mal que infecta la raça humana.
Humà em recorda a animal.

La desil·lusió la crees perquè vols,
la dificultat l'alimentes amb cada acte,
però, tot i així, per a mi, sempre seràs el meu ca que bava.

dimecres, 9 de febrer del 2011

Res

No saps què fer amb la complaença dels déus que no voldries ni per a tu mateix. Aquesta temeritat que t'ocupa les veus i els dies humits i altíssims. No t'ho penses quan menysprees aquest tot que mostres sense embuts. Perquè saps que enlloc de 'tot' és 'res'. Un res fosc que cerques als carrers amb parets de lluna, i mai no trobes, perquè ets tu, només tu.

 No intentes amagar-te, perquè ja et surt sense intentar-ho. Perquè aquest res que trobes amb tu, després de tot i ,fins i tot, després de tu mateix, és un res que saps, que coneixes. Una ombra que trascendeix la foscor, que no entén de claus ni de parets ni de llunes, que l'alimenta la llum, perquè sense llum no hi ha ombra, sense tu mateix no hi ha res.

Tot

No saps què fer quan saps que has de tornar enrere, que has travessat el present amb un futur que era passat. No en tens ni idea de pintar matisos de colors a parets plenes de fissures i llunes. Perquè hi ets, a la lluna de la paret pintada al costat del timbre que sempre toques per entrar. Perquè mai t'han donat la clau, no fa falta. En tens moltes de claus que no empres per a res. Aquest res que desdibuixes amb la pupil·la quan se't difumina l'ombra del sol. Perquè sol és sinònim de solitud que entra, vora la lluna i sense clau, a casa teva, a la teva insolació que amagues sota el llum que il·lumina l'entrada, perquè així et pots vendre millor, a qui t'ho regali tot: la paret i la lluna, el sol i la solitud.

dijous, 13 de gener del 2011

Refet 1

Nuclis amarats de l’essència de cossos.
Cada racó de món guarda dins ell
el secret de la seva pròpia existència
que es recicla dia a dia.

Uns instants minúsculs
que es vivifiquen en converses,
tal volta tribals, banals o intempestives.

La calentor del joc amara tota l'escena.
Tot segueix un ritme.

Cada aproximació a la veritat
és una passa en fals
que creiem inexpugnable.

La conversa erra de camí i es desfà
inconsistència radical que ens activa
i que ens agrada.

Tot és un joc on no t’hi canses de jugar.
No perds, mai no guanyes.
Seu i observa,
perquè observar és sinònim de viure.
Sols necessites que els teus ulls
es fixin en allò que normalment
no s’aturen a mirar.

Tota la boira escampada s’arreplega
i desapareix

Els teus ulls es deïfiquen
i s'emporten un altre petit secret,
una partícula minúscula,
quasi invisible.

Llavors saps que res no és gratuït,
i que tornaràs demà al mateix lloc,
a les mateixes veus,
al mateix silenci.