dissabte, 26 de maig del 2018

Sit tibi terra levis

No miris el rellotge

No miris el rellotge

si t’ha de treure de mirar l’ocell,
la mar, la neu, un llamp, un breu infant
que surt d’algun no-res, o qualsevol
violació de l’equilibri. Escolta,
mai no és massa d’hora
per sentir-se viu, ni massa tard
per repetir en la carn la sensació
de vida. Net de temps,
no demanis permís, no demanis perdó,
no justifiquis cap amor, no t’acomiadis.
Perquè si tot se’n va,
o no hi havia res, o res no ens deixa.

                                                           Màrius Sampere



« Viure és provar-ho infinites vegades »        Màrius Sampere

dijous, 24 de maig del 2018

Assaig

Assaig de càntic en el temple
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà, 
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

                                             Salvador Espriu

Et fitor les mans, Espriu, i em faig meu l'assaig, que sense tu saber-ho, se m'han enganxat les paraules a les parpelles i no hi ha manera de desferrar-les. Jo també estic cansada d'aquesta pàtria meva i de les parets trontolloses que la subjecten. La mida de les coses la trob en aquells passadissos que ja no consider meus i en aquelles veus que un dia se'm faran llunyanes. 

Jo sí que fugiré, perquè no sóc pas covard, però sí salvatge i és en aquesta manera 'salvatge' de viure on em trob a mi mateixa. I tanmateix l'estim, com tu, Salvador, a aquesta terra meva, perquè aquest nord que tu somniaves es fa present i lluita incansable i ha convertit el dolor en esperança i la dissort en anhel col·lectiu perquè tu, des de l'eternitat que t'atorga la poesia, puguis sentir-te'n orgullós.