dilluns, 11 de juny de 2012

Fallida

Ho varen intentar evitar
amb esforços que els malmenaven
el cos i la conducta.

Ho intentaren fins al moll de l'os,
fins a la darrera petita part
de tot el que creien ser.

Evitaven la vulnerabilitat
que se'ls acostava silenciosa
i destructiva: poderosa.
Evitaven carícies i mirades,
engrillonaven paraules,
reprimien mans
i callaven gestos.

Era per culpa d'aquella por,
aquella temença que els matava,
i els feia sentir dèbils
i malaltissos.

Però, evidentment,
no ho pogueren evitar:
s'enamoraren.

Fou llavors quan decidiren
reconduir els esforços
i passar d'intentar evitar
a intentar no fer-ho.

4 comentaris:

XeXu ha dit...

De vegades pensem que no convé enamorar-se, que més val evitar-ho. Però un cop hi estàs posat... a gaudir-ne, no?

cantireta ha dit...

Hola. Sóc la cantireta, poeta i professora de llengües en una escola d'adults. Et felicito, escrius molt bé! I un altre cop felicitats, perquè llegeixo que t'han donat un premi Liebster Blog (viatger immòbil ha estat el culpable)
Una abraçada, és molt reconfortant llegir bona poesia com la teva.

Audrey ha dit...

Per què escapoylit-se'n,oi?, és preciós caure-hi, com partir-ho,tot fent front a les pors.

Audrey ha dit...

*escapolir-se'n...