Fa temps que la inspiració no em visita, i és que no tenc temps material perquè em visiti. Per això, he decidit posar en pausa el blog, fins que ordeni una mica els meus dies i tengui temps per a seure’m tranquil·lament, sense presses, a escriure. No vull fer les coses frissant, m’acull a la dita que diu que ‘a poc a poc i bona lletra’, que si no es fan així, les coses no surten bé.
Vull donar les gràcies a tots aquells que m’heu anat llegint fins ara i dir que no tancaré el blog, perquè esper, quan no vagi tan carregada i no tengui tantes coses dins el cap, tornar a deixar que la inspiració em visiti i tenir temps per a deixar que em posseeixi, sense mirar el rellotge, tenint molt en compte el que digué Picasso 'la inspiració t'ha de trobar fent feina'. És precisament això, no tenc temps per a fer aquesta feina.
De nou, gràcies a tots i esper que no sigui un comiat definitiu, sinó simplement un ‘fins aviat’.
diumenge, 7 / desembre / 2008
Comiat
diumenge, 2 / novembre / 2008
Al teu ritme
Tu pronostiques les coses i les predius, tu marques el ritme que segueix tot. És com si tu en proveïssis l’alè.
En canvi jo, només puc seguir-lo. Sols faig les coses intentant acostar-me a aquella simfonia que crees just perquè existeixes.
Sols mir amb la intenció d’assajar, perquè tu vegis, quan et miri, allò més bell que he conegut. Escolt a fi de sentir alguna fonia que em recordi la teva veu. Camín amb el desig de trobar-te en una passa ferma. Bec a fi de calmar la meva set per tu. Imagín per a imaginar-me amb tu. Escric per escriure’t i respir per a omplir-me del teu aire.
Visc millor gràcies a tu, ets tu qui em marques el ritme.
dimecres, 22 / octubre / 2008
Et perpetues
Quan te’n vas, sempre quedes.
No te’n vas mai del tot, quedes en mi, en aquelles coses que he conegut de tu: el gust dels teus llavis, l’olor de la teva pell, la manera de mirar-me… Te’n vas i quedes. No he ni de tancar els ulls perquè em recorri de nou la sensació d’assaborir els dialectes de la teva pell. Quan te’n vas, quedes. Ningú no se’n va del tot si és recordat, ningú no s’oblida si deixa en tu la necessitat de saciar la fam que provoca, la necessitat de pair l’aliment que, a poc a poc, ha cuinat perquè tu te’l mengis.
Sempre que te’n vas, sóc com la terra en la qual t’arreles.
Sempre que te’n vas, em converteixes en aquell lloc on sempre quedes, quan no hi ets.
dimecres, 15 / octubre / 2008
Somnis a dues mans
A més de dormir amb tu, a més de dormir vora teu, deixa que t’entri dins; deixa que dormi dins tu…
Sols així seré capaç de fugir del so ensordidor d’aquesta màquina de vapor que és el món. Navegant sense arribada, color sense tonicitat. La por de viure dins un malson es veu dolçament encadenada per la tendresa dels teus moviments…
I és que sempre m’han meravellat les coses més insignificants. És per això que em podria passar hores mirant com respires, com t’omples d’aquest aire que compartim i te’l fas teu. M’agrada veure’t respirar, simplement. M’agrada mirar com s’aixequen mínimament els llençols quan ho fas, em meravella. No vull despertar-te, no et vull destorbar, no vull violar aquesta aura que t’envolta. Però la necessitat de sentir-te fa que t’abraci i quan ho faig, tu em respons agafant-me el braç i acostant-ho, més encara, al teu cos. Sembla com si el meu braç pogués guarir-te, curar-te les ferides, protegir-te de tota amenaça. És en aquest punt quan m’impregno de tu, i no només jo, sinó que t’apoderes de tot, sense que tu ho sàpigues, t’ho fas teu, et pertany.
És ara quan et deman que encenguis en mi aquella emoció de sentir de nou. Sense dir res, et deman que no obris els ulls, que m’agafis fort i em facis reviure l’esperança.
Per favor, no et despertis encara, que no he acabat de somiar.
dimecres, 8 / octubre / 2008
Univers tàctil
te toc.
Crits de bullentor extrema s’endinsen dins la pell,
la teva, la meva, una sola.
El llenguatge del contacte s’ha posat en marxa.
El tros d’epidermis que compartim parla,
ho sents?
Escolta...
Parla de tu i de mi, com a una única cosa.
Desperta’t amb el seu llenguatge,
et crida.
No fa falta que obris els ulls, basta que restis com fins ara.
Totes les teves possibilitats d’experimentar focalitza-les a la teva pell,
banyada per la meva,
i deixa que parlin soles.
Molt possiblement ho faran millor que la nostra raó.
De raó, no n’entén el llenguatge dels cossos.
Deixa que et recorri aquest univers no senyalitzat,
inhòspit en cada contacte.
Cada cop és com néixer de nou.
Fes com si tot el teu cos fos, només, la petita part de pell
que els meus dits acaronen,
sols amb això,
farem l’amor.
dimecres, 1 / octubre / 2008
Em mal interpretes
Cada vegada que parles amb mi, em mal interpretes.
Tu no ho saps, però jo n’estic segura. Quan t’atures a parlar amb mi i et dic ‘hola’, segur, ben segur que em mal interpretes. N’agafes la forma de l’hola i no la substància. Interpretes el meu ‘hola’ com una simple salutació, com un simple signe que utilitzam per a començar a parlar amb algú, i no és així. Tu no ho veus, però no és així. Aquests sons amaguen una altra cosa, un rerefons molt més personal, molt més calent, molt diferent de la fredor que emana de la paraula ‘hola’. Una connotació, en dirien alguns, i els hauria de donar la raó. La meva salutació connota un sentiment amagat. Quan et dic ‘hola’ el que realment vull dir és ‘t’estim’, ni més ni pus. Cada paraula que et dic, tengui la forma que tengui, soni com soni, no vol dir res més que ‘t’estim’. Un ‘com estàs?’ simple i rutinari, una expressió que surt de la boca de la gent amb una certa facilitat, una seqüència que s’encomana, que moltes vegades, això sí, el qui la diu no n’espera una resposta. Doncs aquesta pregunta adreçada a tu, ja tocaries saber-ho, vol dir ‘t’estim’. També vol dir ‘t’estim’ la rialla estúpida que se’m queda després de parlar amb tu o el pessigolleig que se m’origina al ventre i se m’escampa per tot el cos quan crec que em mires. Ho vol dir, i ho vol dir d’una manera tan alta i clara que no t’esglaïs si algun dia, enlloc de respondre’t que va bé, et dic…‘t’estim’.
Cada vegada que parles amb mi, em mal interpretes.
dimecres, 24 / setembre / 2008
Pas en fals
Avui comences a desteixir la cuirassa.
divendres, 12 / setembre / 2008
Companya de viatge
Pintura de Marta Castells i Sans
