Comiat

Fa temps que la inspiració no em visita, i és que no tenc temps material perquè em visiti. Per això, he decidit posar en pausa el blog, fins que ordeni una mica els meus dies i tengui temps per a seure’m tranquil·lament, sense presses, a escriure. No vull fer les coses frissant, m’acull a la dita que diu que ‘a poc a poc i bona lletra’, que si no es fan així, les coses no surten bé.

Vull donar les gràcies a tots aquells que m’heu anat llegint fins ara i dir que no tancaré el blog, perquè esper, quan no vagi tan carregada i no tengui tantes coses dins el cap, tornar a deixar que la inspiració em visiti i tenir temps per a deixar que em posseeixi, sense mirar el rellotge, tenint molt en compte el que digué Picasso 'la inspiració t'ha de trobar fent feina'. És precisament això, no tenc temps per a fer aquesta feina.

De nou, gràcies a tots i esper que no sigui un comiat definitiu, sinó simplement un ‘fins aviat’.

Al teu ritme

Tu pronostiques les coses i les predius, tu marques el ritme que segueix tot. És com si tu en proveïssis l’alè.

En canvi jo, només puc seguir-lo. Sols faig les coses intentant acostar-me a aquella simfonia que crees just perquè existeixes.

Sols mir amb la intenció d’assajar, perquè tu vegis, quan et miri, allò més bell que he conegut. Escolt a fi de sentir alguna fonia que em recordi la teva veu. Camín amb el desig de trobar-te en una passa ferma. Bec a fi de calmar la meva set per tu. Imagín per a imaginar-me amb tu. Escric per escriure’t i respir per a omplir-me del teu aire.

Visc millor gràcies a tu, ets tu qui em marques el ritme.

Et perpetues

Quan te’n vas, sempre quedes.

No te’n vas mai del tot, quedes en mi, en aquelles coses que he conegut de tu: el gust dels teus llavis, l’olor de la teva pell, la manera de mirar-me… Te’n vas i quedes. No he ni de tancar els ulls perquè em recorri de nou la sensació d’assaborir els dialectes de la teva pell. Quan te’n vas, quedes. Ningú no se’n va del tot si és recordat, ningú no s’oblida si deixa en tu la necessitat de saciar la fam que provoca, la necessitat de pair l’aliment que, a poc a poc, ha cuinat perquè tu te’l mengis.

Sempre que te’n vas, sóc com la terra en la qual t’arreles.

Sempre que te’n vas, em converteixes en aquell lloc on sempre quedes, quan no hi ets.

Somnis a dues mans

A més de dormir amb tu, a més de dormir vora teu, deixa que t’entri dins; deixa que dormi dins tu…

Sols així seré capaç de fugir del so ensordidor d’aquesta màquina de vapor que és el món. Navegant sense arribada, color sense tonicitat. La por de viure dins un malson es veu dolçament encadenada per la tendresa dels teus moviments…

I és que sempre m’han meravellat les coses més insignificants. És per això que em podria passar hores mirant com respires, com t’omples d’aquest aire que compartim i te’l fas teu. M’agrada veure’t respirar, simplement. M’agrada mirar com s’aixequen mínimament els llençols quan ho fas, em meravella. No vull despertar-te, no et vull destorbar, no vull violar aquesta aura que t’envolta. Però la necessitat de sentir-te fa que t’abraci i quan ho faig, tu em respons agafant-me el braç i acostant-ho, més encara, al teu cos. Sembla com si el meu braç pogués guarir-te, curar-te les ferides, protegir-te de tota amenaça. És en aquest punt quan m’impregno de tu, i no només jo, sinó que t’apoderes de tot, sense que tu ho sàpigues, t’ho fas teu, et pertany.

És ara quan et deman que encenguis en mi aquella emoció de sentir de nou. Sense dir res, et deman que no obris els ulls, que m’agafis fort i em facis reviure l’esperança.

Per favor, no et despertis encara, que no he acabat de somiar.

Univers tàctil

Dins un espai compartit, un oceà de teles,
te toc.
Crits de bullentor extrema s’endinsen dins la pell,
la teva, la meva, una sola.
El llenguatge del contacte s’ha posat en marxa.
El tros d’epidermis que compartim parla,
ho sents?
Escolta...
Parla de tu i de mi, com a una única cosa.
Desperta’t amb el seu llenguatge,
et crida.
No fa falta que obris els ulls, basta que restis com fins ara.
Totes les teves possibilitats d’experimentar focalitza-les a la teva pell,
banyada per la meva,
i deixa que parlin soles.
Molt possiblement ho faran millor que la nostra raó.
De raó, no n’entén el llenguatge dels cossos.
Deixa que et recorri aquest univers no senyalitzat,
inhòspit en cada contacte.
Cada cop és com néixer de nou.
Fes com si tot el teu cos fos, només, la petita part de pell
que els meus dits acaronen,
sols amb això,
farem l’amor.

Em mal interpretes

Cada vegada que parles amb mi, em mal interpretes.

Tu no ho saps, però jo n’estic segura. Quan t’atures a parlar amb mi i et dic ‘hola’, segur, ben segur que em mal interpretes. N’agafes la forma de l’hola i no la substància. Interpretes el meu ‘hola’ com una simple salutació, com un simple signe que utilitzam per a començar a parlar amb algú, i no és així. Tu no ho veus, però no és així. Aquests sons amaguen una altra cosa, un rerefons molt més personal, molt més calent, molt diferent de la fredor que emana de la paraula ‘hola’. Una connotació, en dirien alguns, i els hauria de donar la raó. La meva salutació connota un sentiment amagat. Quan et dic ‘hola’ el que realment vull dir és ‘t’estim’, ni més ni pus. Cada paraula que et dic, tengui la forma que tengui, soni com soni, no vol dir res més que ‘t’estim’. Un ‘com estàs?’ simple i rutinari, una expressió que surt de la boca de la gent amb una certa facilitat, una seqüència que s’encomana, que moltes vegades, això sí, el qui la diu no n’espera una resposta. Doncs aquesta pregunta adreçada a tu, ja tocaries saber-ho, vol dir ‘t’estim’. També vol dir ‘t’estim’ la rialla estúpida que se’m queda després de parlar amb tu o el pessigolleig que se m’origina al ventre i se m’escampa per tot el cos quan crec que em mires. Ho vol dir, i ho vol dir d’una manera tan alta i clara que no t’esglaïs si algun dia, enlloc de respondre’t que va bé, et dic…‘t’estim’.


Cada vegada que parles amb mi, em mal interpretes.

Pas en fals

Jo crec que en el fons el que ens sap més greu és veure que ens hem equivocat. No que ens hagin mentit o que no ens estimàs… això fa mal, sí, però crec que el que ens fa més mal és veure que hem triat la persona equivocada, que ens hem errat. Sentim una mena de frustració cap a nosaltres mateixos, com si d’alguna manera, haguéssim perdut la partida. Dol veure que no ho hem aconseguit, que els nostres esforços no han servit per a res. Fa més mal veure que has apostat en va, que no el fet de perdre a l’altra persona en si. Perquè tots sabem positivament que de persones n’hi ha moltes, que a partir d’ara, la triarem millor, intentarem no errar de nou. Intentarem no tornar a travelar en el mateix lloc. Tots cercarem la satisfacció d’haver triat bé, la satisfacció de veure’s correspost al cent per cent. Ara només fa falta assumir la derrota personal, acceptar-la. A partir d’aquí tot és més fàcil. Un dia t’aixeques i t’adones que ets tu, només tu, que de tot s’aprèn. Que només ha estat una petita passa més cap a allò que realment vols, allò que realment et farà feliç. Ets mires des de lluny i et veus més forta.

Avui comences a desteixir la cuirassa.

Companya de viatge

Pintura de Marta Castells i Sans

Només sé que quan escric em sent millor i potser sigui perquè estic jo sola, davant de l’ordinador, jo i més jo, ningú més. I és aquí quan les meves mans toquen sense tacte, els meus ulls es fixen en un punt qualsevol, i la solitud em reclama, com un espectre, m’estira com una espiral dins del seu niu de luxúria i jo m’hi deix arrossegar, gaudint del moment.

Serà que ja no me’n puc desfer?

És com una droga, em té lligada. L’enyor quan no la tenc i la gaudesc quan m’acompanya. Potser comenci a ser hora de deslligar-m’hi, de fer-me enfora, però mai no se n’anirà del tot, sempre quedarà dins mi, volent sortir com au dins d’una gàbia... I jo, de tant en tant, li donaré vida, ignorant que cada vegada que ho faig l’aliment i es va tornant més forta, fins que arribi un punt en què em guanyi la batalla. Aquí, resignada o no, m’hauré de deixar guanyar, sense ignonar que ja no podré tornar enrere, que em posseeix, i que jo, extenuada, em deix posseir.