dimecres, 29 de gener de 2014

Teló


La ciutat ens allunya,
ens separa,
tal com ella: esqueixada
per les aigües del Liffey.

Però no t’espantis,
aquest bastió ens fa d’aixopluc,
de nou renéixer,
on tu, et trobes dins del fred de cada matí
i jo, dins les ombres de cada tarda.

Som aquí, i hem deixat les arrels ben ancorades
ben aferrades al ventre
perquè tornar és també el camí
i l’objectiu és no errar-hi cap passa.

dijous, 31 d’octubre de 2013

Paisatges

Hi som, amor,
en l'escalfor colpidora del foc,
en la força aspre de l'embat
i en aquesta remor d'aigua salada,
que se'ns fa àcida
i amarga.

Aquest cos que veus
és la vela que tomba
al vent més dèbil,
a la línia de mar
que menys es veu.

No demano horitzons,
ni postals de cap record.
Amb tu, no necessito
ni postes,
ni mar,
ni sol:
                    El meu cos es pon al teu.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Tribut

De tant en tant i a cop de foc,
revifen clamors ancorats al ventre,
aquells "sense tu"
que em recorden qui som,
quan plorar per dins
es fa el pa de cada dia.

-Balla amb mi
i jo posaré la música-

Res no hi ha que ens esperoni,
ni la sensació d'espai injust,
ni el preu de viure,
ni tan sols la teva mort.

Pensar-te és palpar l'eternitat.

dimecres, 12 de juny de 2013

GRÀCIES




video



Segona part:


dissabte, 1 de juny de 2013

Poc

Et diré adéu i riuré de pena
i amb tu,
la música,
la que sona quan jugam
a cercar el matí
dins cada horabaixa.

Ja hem descobert les presses de la nit,
les que fan menjar-nos l'alè i la son
enmig de tu i de mi
i de dos milions més de pensaments.
 
Quan no hi siguem
i el camí se'ns esborri,
epero que algun carrer viscut
ens servi la rialla.
Per si algun dia tornam
i ens fa falta.

dimecres, 2 de gener de 2013

Sentits

Veritablement, Estellés,
m'havia mort.

I coneixia bé la veu,
el cruixent dels ulls,
la sal dels llavis lluents
i el tacte suau i aspre
de qui m'havia assassinat
sense compassió.

Perquè, sonarà estrany,
però no era el primer cop
que em matava.
M'havia mort de gust,
moltíssimes vegades.

diumenge, 23 de desembre de 2012

Món

No em va fer por
perquè ho havia viscut:
amb aquell gest i aquell mot
ja m'havies esbucat el món.

Perquè la fi del món no és
el que crèiem que era;
és interior.

Com quan vas esqueixar
la realitat que ens havíem construït
damunt del sòlid pont
de la mentida.

divendres, 7 de desembre de 2012

Primera persona

He copsat tots els alens,
quan aquesta sensació estranya
em fa recordar
que sempre em descol·loca
aquesta trista olor de passat.

He fitorat totes les mans,
quan la pell s'oblida de tu,
quan la veu no sap escriure
que m'enganxo al tacte
del color verd dels teus ulls.

He malmès tots els perdons,
aquells que encara no hem dit,
els que s'intueixen entre els llençols
quan s'estimen els peus
i es xiuxiuegen els dits.

M'he confitat els plecs
de cada racó de por
i sense voler he descobert
que sempre estic
entre tu i jo.