divendres, 16 de maig del 2008

Un paper en blanc


He pensat fins i tot a escriure’t anònimament.

Agafar un full en blanc i començar a desdibuixar pensaments, a emmascarar de símbols sentiments, a tacar-los amb escriptura. I llavors sembla tan senzill…no haver d’enfrontar-se cara a cara amb la realitat, moltes vegades crua i punxant, no haver de donar fortalesa a paraules que es troben submergides dins la covardia. I a poc a poc, sense quasi adonar-te’n, escrius. El teu cap dóna el tret de sortida a unes mans que escriuen allò que no ets capaç de dir, i te les mires, i les sents còmplices de tanta por acumulada. I t’agradaria no haver-ho d’escriure, poder-ho dir, tenir el coratge de mirar als ulls i que et surtin les paraules adequades, una darrera l’altra, perfectament ordenades i amb un cert ritme i sintonia. Però saps que no és així, i és aquí quan arribes a la conclusió més encertada: ho escrius perquè els mots no surten quan t’encares a l’assumpte, es queden a dintre i no saps ben bé on…

És curiós, és molt més senzill enfrontar-se a la fredor d’un paper en blanc, un paper que no et pot rebatre res, que no reaccionarà de cap manera, un paper que al cap i a la fi no t’importa, no te l’estimes. I mot rere mot, confecciones una mena de recorregut turístic pel mapa dels teus pensaments. Un recorregut que, de vegades, es troba ben senyalitzat, camí per camí, fins i tot drecera per drecera. En canvi d’altres, és un bullit de línies que no saps on van, d’on vénen, on acaben…

És aquí quan vols que tot s’aclareixi i ho escrius, sense saber ben bé si així tot agafarà la forma que li pertoca, sense saber, però, si aquesta forma és la bona, la correcte.