dimecres, 3 de setembre del 2008

A tall d'explicació

Molts us demanareu el que m’ha demanat el Xexu.

Supòs que el fet que el blog ja no sigui públic és metafòric i m’explicaré: aquest estiu no ha estat el meu millor estiu i tenc necessitat d’intimitat, necessit confiança en mi mateixa, veure que sóc únicament jo qui domina la meva vida, que tenc el control, amb tot allò que això comporta. Supòs que haver triat jo qui vull que llegeixi el meu blog és com una mena de reafirmació del meu propi jo, al qual he estat oblidant des d’un temps enrere.

Les meves paraules us poden semblar egoistes i jo no neg que ho siguin, però ara per ara, necessit tornar a sentir-me forta, a confiar en mi mateixa, a agafar els fils i a manejar-los solament jo. I sí, necessit ser egoista. Així, convidant només qui jo vull, crec que faig una passa més cap a aquesta mena de superació, una passa una mica estúpida, sí, segurament, però simbòlica. Tal vegada pensareu que és de covards, potser, però jo no ho veig així. Necessit reestructurar-me, posar ordre. I aquesta és com una mena d’estratègia, quasi insignificant, per aconseguir-ho.

Quan el blog torni a ser públic serà la constatació que torn a ser jo al cent per cent, sense temor, sense cap mena de por.

dimarts, 2 de setembre del 2008

Temps



Tenia aquest escrit llest ja fa un mes, però no el vaig penjar, no sé per què…sí, supòs que sí que ho sé, tal vegada més endavant us ho expliqui…


Sabeu? En general no m’ha agradat mai el comiat. No em malinterpreteu…m’encanta acomiadar-me del mal de cap, dir adéu al temps difícil, a les preguntes sense resposta. Però ja m’enteneu, no m’agrada acomiadar-me de la gent, de la bona gent, dels amics, dels llocs màgics, de tot allò que m’agrada. Fins aquí, crec que sóc exactament igual a la majoria de mortals, cosa que m’agrada bastant. Però els comiats, els ‘fins un altre’, els ‘adéus’, fan que el meu cos es trastoqui, perdi equilibri, com si d’alguna manera se’m desconnectàs tot allò que fa que el senti un. Quan m’he avesat a una cosa, em costa molt dir-li adéu, potser perquè tal vegada me l’he feta massa meva o, contràriament, he deixat que em fes seva, en part. Em costa escriure comiats. No em surten les paraules, intent omplir aquest espai en blanc que se m’apareix, però em pesa, em feixuga. No m’agraden els comiats, per tant, això no serà un adéu definitiu, tornaré en haver acabat les vacances, esper que encara hi sigueu.

Ara us dic adéu i hola al mateix temps, no se m’han acabat les vacances, però, per estrany que sembli, he tornat abans d’hora.