divendres, 21 de març del 2008

Amagatall


Hi ha dies en què
voldria no haver d'aixecar-me del llit,
assaborint cada instant.
Amagar-me, entre els llençols,
de les empentes del món.

El llenguatge d'una mirada



Alguns investigadors han demostrat que entre un 60 i un 70% del que comunicam ho feim mitjançant el llenguatge no verbal; és a dir, amb gests, aparença, postura, mirada, i expressió.

Amb una sola mirada, postura o gest de l’altra persona, ens podem sentir incòmodes, nerviosos o enfadats o pel contrari, alegres i optimistes.

El llenguatge no verbal és en gran mesura innat; i en part, imitatiu i après. Conèixer-lo ens ajuda a saber més de nosaltres mateixos, a millorar les relacions amb els altres i a saber quin tipus de persona tenim davant. Pens que la intuïció femenina, que no és un tòpic sinó el resultat d’una major activitat de l’hemisferi dret del cervell, ens ajuda a les dones a interpretar millor aquest tipus de llenguatge.

A través de la vista rebem la primera impressió sobre una persona, un lloc...i ja diuen que “la primera impressió és la que compta”. Està ja formada als 2 o 3 minuts d’haver conegut una persona i és en aquest temps tan curt quan decidim si ens agrada o no. Aquesta primera impressió sol mantenir-se quasi sempre i s’ha format sense que intervengui ni la lògica ni la raó.
La famosa frase “l’amor és cec” és possiblement certa, perquè no ens deixa veure els defectes de la persona estimada.

Els ulls tenen molta importància i és molt el que podem comunicar amb ells. Recordem que hi ha “mirades que maten”: tots recordam alguna ocasió en què el pare o algun professor ens han donat un ordre només amb sola una mirada.

Hi ha mirades apagades, mirades alegres (quan veim una persona que enyoràvem),mirades tristes (quan hem perdut un ser estimat), mirades innocents (com les d’un nin davant una cavalcada de Reis), mirades senzilles i transparents (com d’un bon amic) i mirades esquives (davant la pertorbació que ens produeix sentir-nos observats) o mirades condemnatòries (com les d’alguns jutges).

També hi ha mirades comprensives (com les de les bones persones) i mirades carinyoses (com les de la mare). També hi ha mirades d’odi, com les dels nostres enemics, i mirades d’aprovació, com les d’una professora en entregar-nos un bon examen. Hi ha mirades humils, com les de la gent que ho és i mirades altaneres, com les de la gent que ens menysprea. Les mirades fredes, com les dels assassins i les mirades acollidores, com les dels voluntaris que reben els immigrants. Hi ha mirades indiferents, quan ens creuam amb algú pel carrer i mirades possessives, com les d’algú gelós. També hem tengut a vegades la mirada perduda, quan estam absents. També existeix la mirada seductora i provocadora.

Hi ha mirades atentes, si ens importa el que l’interlocutor ens comunica. Hi ha mirades amagades darrera unes negres ulleres de sol que ens indiquen que la persona és inaccessible o reservada o insegura o simplement que no vol que sapiguem on mira. Hi ha mirades enigmàtiques: ningú no oblida la mirada de la Gioconda. Hi ha mirades plenes de curiositat, com les d’un nin que destripa una jugueta per saber què hi ha al dedins.
Moltes persones majors, que han viscut plenament i en pau en si mateixes manifesten només amb la mirada maduresa humana i harmonia interior.

El lloc on dirigim la mirada també diu molt de nosaltres. Quan acabam de conèixer una persona, mantenim la nostra mirada dins el triangle format pels ulls i el nas i entre amics l’ampliam per incloure la boca. Si la mirada es baixa de la cara solem interpretar-ho com un major desig d’intimitat i a vegades, sobretot a les dones, fa que ens sentiguem nervioses o enfadades si ho interpretam com una insinuació.

El temps durant el qual una persona manté la seva mirada també ens diu molt d’ella. Les persones insegures la mantenen menys temps. En canvi, les persones segures de si mateixes, mantendran la mirada més temps. Quan algú ens elogia, la mantenim més.

Recordem que els ulls són les finestres de l’ànima i que l’interior de l’ésser humà guaita en la seva mirada. Per això ens diuen tant, i també per això és un art aprendre a llegir en els ulls de les persones i poder ajudar-les. Les bones mares ho saben fer i també els bons amics i els bons mestres. Només amb el sol fet de mirar els ulls d’una persona propera a nosaltres sabem què sent o què vol.

No és el mateix veure i mirar. Tots sabem veure, si no som cecs, però no tots sabem mirar. Hi ha vegades que no miram, perquè simplement no ens fixam adequadament.

Crec que en el món d’avui, tan ple de presses i d’estímuls buits, on falten molts valors, seria necessari aprendre a mirar i saber oferir una mirada afectuosa, neta i sincera. Ens fa falta saber “mirar amb bons ulls”, per treure el millor, no només de les persones, sinó també de la vida. Sens dubte, viuríem més feliços.

dijous, 20 de març del 2008

A peu



Miquela Lladó - Me'n vaig a peu

Cal oblidar la teulada vermella i la finestra amb flors.

L'escala fosca i la imatge vella que s'amagaven a un racó.

I el llit de fusta negra i foradada i els teus llençols tan nets

i l'arribar suau d'una matinada que et desperta més vell.

Però no vull que els teus ulls plorin:digue'm adéu,

que el camí fa pujada i me'n vaig a peu.

Cal dir adéu a la porta que es tanca i no hem volgut tancar.

Cal omplir el pit i cantar una tonadas

i el fred de fora et fa tremolar.

Cal no escoltar aquest gos que ara lladra lligat en un pal sec,

i oblidar tot d'una la teva imatgei aquest petit indret.

Cal carregar la guitarra a l'esquena

i tornar a fer el camí

que un vespre gris remuntant la carena

em va dur fins aquí.

Les ones han d'esborrar les petjades

que deix en el teu port.

Me'n vaig a peu, el camí fa pujada

i a les vores hi ha flors.


*Nota: cançó de Serrat, versionada per Miquela Lladó en el seu disc Com un ventall

dimecres, 19 de març del 2008

Nit


I asseguda davant de l’infinit,
em faig creure
que no hi ha res que no acabi.
Un aire suau i fresc em fa espirejar els ulls
i me’ls resseca,
els he de tancar si vull continuar observant...
i mentre per mi el món no gira,
un flaire de benestar em passa just pel davant,
sense poder sols acariciar-lo.
Tota la gràcia de la certesa se m’amaga entre estrella i estrella,
i em posa a prova.
Llavors comprenc com ho és d’insignificant l’existència.
Llavors m’adon de com ho és de gratificant existir.

dimarts, 18 de març del 2008

Bocins


I va succeir...se’m va quedar mirant fixament, estupefacte, atordit, com si li mancàs l’alè, com si volgués esborrar, una a una, les paraules que li havia dit.

Era un dissabte d’hivern. El temps no m’ajudava, les boires havien conspirat contra mi i havien decidit tapar el cel, cobrir-lo amb el seu tel de foscor, un tel que despertava en mi un sentiment d’angúnia, un sentiment que em comprimia i em paralitzava; em glaçava la sang. Però no podia deixar-me vèncer. Les coses no funcionaven i havia decidit posar punt i final, saltar d’una vegada a l’abisme de la valentia, i havia decidit saltar-hi d’un cop. Havíem quedat per veure’ns el vespre al bar del poble. Tot l’horabaixa havia estat rumiant com li diria i en quin moment. M’havia escrit les paraules que sabia cert que serien, per a ell, com aquelles punxes que es claven i després costen de treure. Però tot i així les hi havia de dir. Perquè no em deixàs res, les havia forjades al paper i me les havia après de memòria. Estava confosa, en desòrbita, com si els meus pensaments ressonassin i rebotassin dintre del meu cap sense direcció alguna. L’horabaixa se’m feia etern. Per una banda, desitjava que el vespre no arribàs i, per l’altra, volia que tot s’hagués acabat. En aquell moment pensava per què em sentia així, què era el que no havia funcionat. Interiorment ho sabia, però no ho volia admetre. La raó i el cor nedaven contra la meva intencionalitat de bona persona. Havia decidit que ell o jo; una elecció partidista, blanc o negre, no hi havia grisos. Sabia que li feria mal, però jo també patia i a més era un patiment doble; per ell i per mi, ja que el meu engany ens abraçava a tots dos. Mirava les agulles del rellotge i pareixia que, rialloses, enlloc d’avançar, retrocedien. Un intent de retirada en el darrer moment en va venir al cap, però conscient que el meu cor i el meu cap ballaven danses distintes, el vaig reprimir durament. I va arribar el moment. Vaig sortir de casa protegida amb una armadura que m’havia confeccionat jo mateixa, a fi que el que veiés o el que sentís, no m’afectàs, no em ferís. El camí fins al bar no era gaire llarg, però, un cop més, no li veia fi. Al cap de cinc minuts vaig arribar davant del bar i el vaig veure. De cop, un tros de la meva cuirassa ja se n’havia anat, s’havia difós. Es va acostar i en aquell precís instant hagués venut la meva ànima a Llucifer perquè m’hagués tret d’allà, no m’importava si em duia a l’infern mateix, ja que em sentia diable per dintre. Ens vam fer un petó a la galta. Aquells instants que durà aquell acte, el meu cap, sense avisar-me, va associar aquell petó amb el de Judes. Tenia por i molta més por de la meva por. Tenia por de fer-li mal, que en el fons sabia que inevitablement li faria. Vàrem entrar al bar i ens vàrem asseure cara a cara, com jutge i acusat. En aquell moment no sabia si em sentia una cosa o l’altra. Em mirava i em somreia, com aquell infant que juga, content, abans que se li rompi la jugueta. No podia més, havia de dir-li. Era això o cremar-me per dintre, o enfonsar-me dins de la meva mar d’angúnia, dins de la meva pròpia existència. Vaig cridar-li l’atenció i em va mirar. I llavors li vaig dir, li vaig amollar com aquell qui amolla una olla que crema, tot d’un cop!

I va succeir...se’m va quedar mirant fixament, estupefacte, atordit, com si li mancàs l’alè, com si volgués esborrar, una a una, les paraules que li havia dit.

Llavors vaig repassar de memòria les paraules que m’havia après i vaig veure com aquestes s’anaven entrellaçant, desordenant dintre del meu cap, i llavors es feia un buit, un abisme infernal on les paraules anaven caient una a una, sense poder aturar-les, sense poder salvar-les de l’oblit. Només m’havia sortit una frase de les tantes que m’havia preparat. Al cap i a la fi era la frase més important, la que ho resumia tot. Entre ell i jo només hi havia silenci i buit. Encara seguia rígid, inherent, com si el cos no tingués persona a dintre. El vaig mirar als ulls a fi d’esbrinar com se sentia, què rumiava, però em vaig trobar amb uns ulls fixes, inexpressius, glaçats.
Interiorment, però, sabia que no feia falta que em digués res: els seu silenci estava replè de paraules. Vaig fer el gest d’aixecar-me i em va agafar del braç. Vaig sentir un cal fred que m’envaïa tot el cos, com quan esperes aquella turmenta feréstega que està a punt de trobar-te. Em va mirar als ulls i em digué que no ho fes, que m’estimava.
Vaig sentir com la meva cuirassa es desprenia del meu cos, es feia bocins, s’esmicolava. Però no podia tornar enrere, ja prou m’havia costat arribar allà on era. Li vaig dir que ho sentia dintre de l’ànima, però que no podia ser. Em va amollar el braç. Aquell gest va ser decisiu. Era un gest amb una infinitat de connotacions. Me n’havia desfet, m’havia deixat anar com quan alliberes un ocell en captivitat; per a sempre. Potser fos la darrera vegada que intercanviàvem una sèrie de mots, potser fos la darrera vegada que el veia i el tenia a prop. Jo ho sabia, sabia que l’ocell no tornaria a la gàbia. Vaig sortir del bar. Aquell dia feia més fred que els altres, o potser era perquè jo ja havia sortida freda, gelada per dintre, del bar. Em vaig posar la jaqueta, com si fos, en aquell instant, l’única armadura que em quedava, i així era. Vaig mirar al cel en un afany que em donàs un veredicte, però no ho va fer, no em va dir res. Vaig girar-me per mirar si encara es trobava a dintre del bar i allí el vaig veure. Assegut a la cadira, com si esperàs que jo em refés i tornàs a dintre. Però no ho vaig fer. No li veia la cara, em donava l’esquena, literalment i, tal vegada, simbòlicament. Un oratge fred em va fregar la cara, com si em recordàs que en el camí que jo havia triat no hi havia possibilitat de tornar enrere. Vaig començar a caminar cap a casa. Els carrers pareixia que se’m venien a sobre, s’estrenyien. Les cases em miraven amb mals ulls i de, tant en tant, un ca deixava anar el seu udol. Era una imatge ferotge; ni en els meus malsons més cruels havia vist una cosa així. Al cel, la lluna brillava esplendorosa, plena, clara. Vaig pensar que feia goig mirar-la. Semblava que em somreia i aleshores em vaig eixerir. Era la primera vegada en tota la nit que em sentia acaronada, protegida. No trobava a faltar la meva cuirassa. Em vaig pujar la cremallera de l’abric. Cada cop feia més fred. Vaig mirar el rellotge i marcava les 12 i mitja. Vaig sentir les campanes de l’església i, sense voler-ho, em varen entrar dins del cos, fins a l’interior. Les sentia i, al mateix temps, sentia la veu d’ell que em demanava que no ho fes. Un cop de campana i aquests tres mots, era el que m’havia quedat a dintre. Vaig accelerar el pas, com si amb aquell gest deixàs les veus del meu cap al darrere. Vaig arribar a casa. Vaig pujar els escalons intentant no mirar allà on s’acabaven, com si allí m’esperàs la veu de la meva consciència, llavors silenciada, però que lluitava a tot cor per fer-se sentir. Vaig arribar al replà de la porta, i vaig expulsar aire, deixant anar un petit grau d’amargor que em recorria les venes. Vaig obrir la porta de casa i totes les meves pors varen entrar dintre, amb mi.

I llavors va succeir...em vaig quedar quieta, paralitzada, amb la mirada fixa, com si volgués veure més enllà, com si volgués esborrar, una a una, les paraules que li havia dit.

diumenge, 16 de març del 2008

De compres

-Bon dia, què vol?

-Voldria una bossa de cobdícia i una d'estimació.

-D'acord. Aquí ho té. Són 50 cèntims. L'estimació és gratuïta.

-Doncs miri, sap què? No m'interessa...