dijous, 16 de febrer de 2012

En procés

No hi ha temps que no torn. Ara és l'hora de tornar als orígens, de reblanir allò que ha tornat fort i de madurar allò que és massa blan. Un sol gest no ens jutja: ni ens indulta ni ens condemna. No em cansaré mai de reproduir aquest poema de Martí i Pol:


Un gest, has dit, rebla tota una vida.
Potser sí, però pensa
que cap gest no et pot retre
tots els colors perduts per refús o desídia,
tot l’aldarull fecund de veus en discordança.
Esmerça, doncs, el temps de què disposes
a construir, pacientment i amb urc,
el refugi en què vius,
maó rere maó
fins a culminar l’obra;
vulgue´l ofert a totes les clarors,
i no esperis, badoc o rondinaire,
prodigis i senyals
ni el gest sublim que tot ho justifica.
Res no et serà donat des de l´enlloc que et tempta.
Edifica’t;
ja ho saps, t’hi va la vida.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

És d'aquestes coses en les que no ho acabo de tenir clar, un gest pot tenir molta importància... i una paraula, ja no et dic!

El tacte de les paraules ha dit...

Cert! Però som qui som no per un sol gest, perquè, de vegades, aquest gest no ens fa justícia, és a dir, no ens representa.

Jo crec que ens edificam perquè no aturam de fer, de dir...som el conjunt de tot! Som un conjunt de gests! (i els que vindran)

novesflors ha dit...

Un bon consell, el de Maertí i Pol.