dimecres, 4 d’abril del 2012

Sempre

Sempre, quan no m'ho espero, 
quan no em protegeixo, 
m'arriba la sensació de tenir-te 
darrere del meu clatell. 
I miro, còmplice, 
la gent que passa 
i du el teu perfum. 

Sempre, quan no m'ho espero, 
aquella rialla em recorda París,
aquell dia de cossos massa junts
en aquell teatre massa estret.

Sempre, quan no m'ho espero,
recordo la tremolor de les teves mans,
fredes o calentes
que dubten 
si buscar les meves
o les butxaques.

Sempre, quan no m'ho espero, 
em descobreixo maleint els capricis
que m'han duit a no esperar res,
a no posar pautes al temps,
a estimar la sorpresa
de pensar-te, així,
sense avisar,
sempre, 
quan no m'ho espero.