dilluns, 19 de març de 2012

Massa

M’agrada aquesta jaqueta, et vaig dir, en aquell carrer ple de sol i d’ombres. I també m’agrada aquest maniquí. Ets tu, em digueres. I et vaig mirar d’una altra manera, perquè el sol m’enlluernava a través del vidre. Tot va tornar blanc i, de sobte, aquella sensació que m’havia recorregut tota l’espina dorsal, va desaparèixer. Vaig comprendre que havia de fugir i sense dir res, vaig continuar caminant. No pensis, que no m’agrada que fixis la mirada en aquell lloc on la fixes quan penses. Jo creia que era el lloc perfecte, aquell punt entremig entre la voluntat d’escapar i la de quedar-se. I vaig tornar a patir aquella sensació, en forma de calfred. Et vaig dir que no m’agradaven les cartes, ni les taules i et vares posar aquelles ulleres de cul de tassó que tan malament et quedaven. Ho feres a propòsit. Sabies que jo pensava que els ulls eren la meitat de l’ànima, i sempre que podies, me’ls ocultaves. Però no intuïes que sempre els encertava, com quan, en aquella nit d’estiu, mancada de lluna, on tot era fosc i espès, vaig trobar-te davall dels llençols. Et vares aturar davant d’una llibreria i l’olor de llibres de vell em va fer recordar dos versos d’una de les cançons, per a mi, més ‘sortades’ de Llach.

Tot era massa fàcil: no hi havia respostes perquè no hi havia preguntes. Tot era massa poruc i quadriculat, massa científic. Tu sabies (ho havies comprovat aquell matí d'agost) que m’agradava complicar-me la vida. Per això, ens vaig condemnar. No sé si vaig arribar a aquesta conclusió després del tacte d’aquella tarda o si hi he arribat ara, després de tants records acumulats, en aquest precís instant en què els meus dits maten cada tecla.

1 comentari:

XeXu ha dit...

És la història d'una fugida? Per pura necessitat, per la seguretat que has de córrer, encara que no sàpigues massa bé cap a on?