divendres, 27 de juny del 2008

Allò que vaig escriure un 13 de març del 2007


És curiós, quan crec que et començ a oblidar, un sentiment d’infidelitat s’apodera del meu cervell. Un dia em despert i m’adon que ja no et necessit per a continuar i em sento bé. Llavors, el sentiment de benestar dóna un gir imprevist i es converteix en ressentiment i en pena. Fins l’últim racó de la meva pell no vol oblidar-te i ho sé. Sé que podria viure sense estimar-te, però no vull.
Saps? La gent, en el transcurs de la seva vida, es fa uns propòsits, aquelles “tasques” que et proposes fer abans de morir-te. Jo he decidit fer el mateix. Agafar la tasca d’oblidar-te i posar-la en aquell caramull de tasques pendents, però en els fons sé que no deixarà mai de ser-ho.
Si almenys pogués no veure’t per un temps! Si se m’esborràs de la memòria el teu somriure, la teva manera de parlar-me, la teva manera de fer! Tot seria més fàcil. Em moriria per dintre, però tot seria més fàcil. Si almenys no et tengués tan present! Ho sé, et cercaria en qualsevol somriure aliè, en el so ensordidor de la bullícia de gent en un bar, o en la rialla d’aquells qui s’apropen a tu. Et cercaria en va, volent trobar-te i no volent-ho alhora.

L’altre dia en vaig parlar. Em varen dir que si no t’oblidava era perquè tenia l’esperança de poder estar amb tu. Em vaig posar a riure com si hagués dit la bestiesa més gran mai escoltada. Llavors em vaig adonar. Era impossible però tenia raó, tota la raó. L’havia encertada. Em vaig maleir. Com pot ser que tengui l’esperança després de tant de temps? Com pot ser que no m’hagi adonat que és impossible? Em pensava que ho sabia, que ho tenia assumit, però l’esperança sempre ha estat allà. En el racó, potser, més fosc del meu cor i potser fins i tot silenciada per la meva consciència i el meu “seny”. Però sempre hi ha estat. Pareix mentida que no ho hagi volgut saber fins ara. Que mai no m’ho hagi qüestionat, que no ho volgués veure.

Ara mateix em sent totalment estúpida, enganyada per mi mateixa, traïda. Sent un impuls incontrolable d’esborrar aquests mots, em fan vergonya.