Món

No em va fer por
perquè ho havia viscut:
amb aquell gest i aquell mot
ja m'havies esbucat el món.

Perquè la fi del món no és
el que crèiem que era;
és interior.

Com quan vas esqueixar
la realitat que ens havíem construït
damunt del sòlid pont
de la mentida.

Primera persona

He copsat tots els alens,
quan aquesta sensació estranya
em fa recordar
que sempre em descol·loca
aquesta trista olor de passat.

He fitorat totes les mans,
quan la pell s'oblida de tu,
quan la veu no sap escriure
que m'enganxo al tacte
del color verd dels teus ulls.

He malmès tots els perdons,
aquells que encara no hem dit,
els que s'intueixen entre els llençols
quan s'estimen els peus
i es xiuxiuegen els dits.

M'he confitat els plecs
de cada racó de por
i sense voler he descobert
que sempre estic
entre tu i jo.

'Altre-ego'

Vull ser Frida Kahlo,
em digueres,
i intentares ofegar aquell dolor que,
sense tu saber-ho,
ja havia après a nedar.

I jo vull ser Virginia Woolf
i desfer les barreres i els panys
que ens angoixen l'alegria.

Vull ser Pina Bausch
i ballar, ballar de puntes,
sense aturall,
per a intentar no perdre'm.

Vull ser Anne Sexton
i escriure mots i sinònims,
jugar a amagar l'esperit
entre la tinta dels dits
i la blancor dels fulls.

Sóc jo i tot això que vull
i en aquesta representació subtil de cada dia,
descobreixo l'udol que em fa veure
que tu també hi ets,
sempre,
com una ombra.

Som-Ni

Avui m'he descobert
l'ànima
enmig d'aquesta casa
que tremola i que cau.

Avui he salvat tots els papers
i els he empès fort cap al sol,
lluny del dubte
i de la certesa.

Però en aquest tot
em falta la teva veu,
aquella que em crida
quan somio que no hi ets.

Em falta la mà
que no vol salvar-se,
que no vol deixar els fonaments
d'allò en què un dia va creure.

I tot i així he tornat a tu,
perquè la pols m'ha advertit
que encara quedes
en aquesta ruïna que veus.

Tot i així t'he salvat a la força,
una força que trec sovint
i que no sé ben bé
d'on em surt.

Vent

Aquells ulls que m'interrogaven

no són els mateixos

que ara em despullen.

Aquella mà 

que m'intuïa els plecs

i descobria dreceres

no és la mateixa

que em provoca desfetes.

Em marejo si visc massa fort,

quan et mossego la pell,

quan decideixo emprar les dents

en lloc de la paraula.

I m'ofego per no cridar

per no descobrir al món

que em fas tremolar 

no només

quan m'estimes.

Paüra

Aquest fil que em manté dreta és la mateixa màscara que m'ha amagat durant anys. No vull que creguis que ja m'he rendit, vull que pensis que una victòria pot significar veure la redempció dins dels teus ulls, o estrènyer fort la mà que tant t'ha costat, de vegades, allargar. No seré mai qui creus que sóc, perquè els murs que no he botat han estat sempre més dels que sí que he superat. I de vegades, només quan em canvio les pupil·les per les teves, puc veure paisatges magnífics, puc veure els fonaments que sense voler has construït, trontollar-se. És aquesta nafra la que fa que, sovint, m'aferri tant a allò que sé que caurà, que per uns instants em veig prou forta com per poder suportar-ho. Ara sé que aquestes barreres no et mantenen fora a tu, sinó a mi a dins. No vulguis aïllar-me dels perills que m'esperen darrere de qualsevol acció, perquè serà precisament quan el dolor em toqui de prop que em sentiré viure, quan vegi que, per molt que creixi, seguiré tenint les mateixes pors que quan tenia deu anys i tu venies, sempre venies, a llevar-me-les.

En-vi-da

M'agrada jugar amb la mar
i amb aquests ulls cansats,
adolorits de no poder pus,
de no mirar res que no faci mal veure
o mala sang.

M'agrada jugar amb la dimensió
de la mida dels meus dits
i comparar-los amb tot allò
que no he pogut
o no he sabut tocar.

M'agrada jugar a desvestir-me
davant d'aquest teatre
que no s'atura de qüestionar-me
perquè li fa pànic
jutjar-se a ell mateix.

M'agrada enganyar la vida
i baratar les cartes,
amagar-me dins cada redol d'ombra,
pervertir-me les ungles
de tant de gratar.

M'agrada quan m'estreny fort
i mirant-me ofegadora
em diu que ja no pot més,
que ara és ella
qui m'aliena,
ara és ella
qui em pren el pèl a mi.

Lent

"Lent", vaig poder, amb un fil de veu, xiuxiuejar-te aquell 21 d'octubre (quasi 22) d'aquell any tan oportú. No m'entengueres, tot i els meus esforços de fer-ne, d'aquest mot, bandera. Sempre esperaves una explicació que mai no degué ser la correcta o, si més no, la volguda. Pensava, i encara ara, que si tot era lent, que si alentíem el quefer de les coses, les podríem allargar. No he canviat tant. Encara m'enamoren els mateixos ulls i em posen la pell de gallina les mateixes paraules.

Sé que tu també penses
que lent no és sinònim de pesat,
ni d'avorrit,
ni feixuc és sempre negatiu.
Res ha resultat ser com esperàvem,
però creure, 

amor meu, 

només depèn de nosaltres.