dimarts, 12 de gener del 2010

Recules

De vegades, veus més que mai que un gest justifica tota una vida.

T’adones que en aquell precís instant en què la darrera paraula et va sortir de la boca, ja suplicaves recular fins a l’inici de tot. I t’adones que massa vegades has pensat recular a la teva vida. Com quan t’acabes de menjar aquell gelat de xocolata, a les dotze del migdia, un dia de ple agost: després de la darrera mossegada vols recular fins al moment en què l’home et diu el preu d’allò que et menjaràs amb tanta ànsia.
T’adones, de fet ho saps de quasi sempre, que recular és impossible, que és impossible desfer tot allò que ha passat, cada paraula dita, cada gest, cada to de veu…
I realment no sents impotència, sinó certesa, almenys tens certesa d’una cosa en la teva vida: no es permet tornar enrere. I tal vegada aquesta certesa et doni seguretat. Una cosa segura i certa, almenys una. I per què demanar més?

De vegades, ho veus tot més que mai.