dijous, 28 d’octubre del 2010

T'agradaria

T'agradaria que els teus crits ressonassin dins cervells hostils, aquells que s'amaguen dins cada mirada d'aquells que anomenes amics. La teva ira t'esclata les venes i la teva benevolença no és capaç de curar-te-les. L'odi és menjar de rata que rovegues cada dia amb més frivolitat. No sents res que no vulguis sentir. Condiciones els teus actes a la flastomada que empeny cada batec de la teva sang. Encens un foc ple d'odi per allà on passes i surts d'ell per caure en les brases, plenes de tot allò que volgueres ser. El renou condiciona les teves passes incertes i et trobes de sobte dins d'un laberint gegant, negre i atapaït d'incerteses. El teu cap ressona suïcidi i el teu cos invoca perdó. Però mai no seràs capaç de perdonar-te l'error de viure que creus que ets. Un error tan gran que el dus tatuat a la pell i que, per ocultar-lo, te la cremes constantment amb cigarrets. Vols sortir del laberint, però saps que fugir és una trampa. I agafes la mà de tot aquell que te l'ofereix. I vas a comprar mata-rates a la botiga del costat d'allò que en dius casa, perquè per a tu, aquesta és l'única sortida.