divendres, 18 de maig del 2012

Huguet

No goso escriure't, Damià:
la teva sang em vessa.
No sé si tenc els calls de manobre,
però estimo tant aquesta terra
tan meva i teva,
i aquesta poesia teva,
tan de tots.

No goso eixugar-me la veu
amb els mots que em cicatritzen,
com a tu,
aquesta conducta inalienable i aspra
de ser de call vermell.

És per tu que ho consent,
Damià Canova,
consent que aquesta agressiva raça
se'm faci fe
i veu
i camí.

Jo també solcaria la pols,
la terra que m'ha estovat,
així com solco cada plec
de la teva veu.

Et conec i et dic
que ni el temps ni la vida,
ens han separat;
el teu ahir m'és ben present,
deixa'm mostrar-te
el meu avui.

Com bé ja saps,
ens trobam
sempre que volem
enmig dels versos.

dilluns, 14 de maig del 2012

Freud

Ja podem dir que aquella platea
se'ns ha fet prou coneguda.

Les obres de teatre s'hi barregen
quan correm sense alè
quan el camí és ple de dreceres
i tu evites semàfors
i jo, distraccions.

Em distreu que m'acariciïs
mentre dura l'obra,
em fas imaginar-me
ben enmig
d'una única escena.

El somni del somni és ple de poetes
i descobrir els alter egos de Pessoa
és descobrir-me també els meus.

No podem evitar la rapidesa
de no perdre'ns res,
de pensar que tot hi cap,
que podem fitorar-ho tot
amb els braços, amb els peus,
amb els dits,
amb aquella taca
que no sabia que tenies.

No hi ha res com creure's capaç
de tocar la certesa
amb les pròpies mans.