dimecres, 17 de novembre del 2010

Te n’anares

Te n’anares, i jo, sense poder cridar,
vaig renunciar al destí que havíem de compartir,
sense ser-ne quasi conscients.

Te n’anares
i te’n dugueres quimeres i roba estantissa
jo, que havia renunciat a esperar res a canvi
i estenia draps i esperances.

Te n’anares
i em deixares papers i pols silenciosa
jo, que havia après a reciclar-me
i a netejar curiositats

Te n’anares
a tu,
que et sortia odi,
de les sabates.