divendres, 10 d’agost del 2012

Paüra

Aquest fil que em manté dreta és la mateixa màscara que m'ha amagat durant anys. No vull que creguis que ja m'he rendit, vull que pensis que una victòria pot significar veure la redempció dins dels teus ulls, o estrènyer fort la mà que tant t'ha costat, de vegades, allargar. No seré mai qui creus que sóc, perquè els murs que no he botat han estat sempre més dels que sí que he superat. I de vegades, només quan em canvio les pupil·les per les teves, puc veure paisatges magnífics, puc veure els fonaments que sense voler has construït, trontollar-se. És aquesta nafra la que fa que, sovint, m'aferri tant a allò que sé que caurà, que per uns instants em veig prou forta com per poder suportar-ho. Ara sé que aquestes barreres no et mantenen fora a tu, sinó a mi a dins. No vulguis aïllar-me dels perills que m'esperen darrere de qualsevol acció, perquè serà precisament quan el dolor em toqui de prop que em sentiré viure, quan vegi que, per molt que creixi, seguiré tenint les mateixes pors que quan tenia deu anys i tu venies, sempre venies, a llevar-me-les.

dimecres, 8 d’agost del 2012

En-vi-da

M'agrada jugar amb la mar
i amb aquests ulls cansats,
adolorits de no poder pus,
de no mirar res que no faci mal veure
o mala sang.

M'agrada jugar amb la dimensió
de la mida dels meus dits
i comparar-los amb tot allò
que no he pogut
o no he sabut tocar.

M'agrada jugar a desvestir-me
davant d'aquest teatre
que no s'atura de qüestionar-me
perquè li fa pànic
jutjar-se a ell mateix.

M'agrada enganyar la vida
i baratar les cartes,
amagar-me dins cada redol d'ombra,
pervertir-me les ungles
de tant de gratar.

M'agrada quan m'estreny fort
i mirant-me ofegadora
em diu que ja no pot més,
que ara és ella
qui m'aliena,
ara és ella
qui em pren el pèl a mi.