dissabte, 15 de març del 2008

Gotes de fredor


Em podria passar hores mirant per la finestra, aquí assaguda. Pensant en tot, sense voler-ho.

Un rellotge, de fons, mou les seves agulles d’una manera exacta, fidel. Un ulls, els meus, degoten llàgrimes d’impotència. Sols un vidre em separa d’aquest món exterior, d’aquest món cada vegada, menys meu. Jo me n’he construït un de propi, que el puc veure tant amb els ulls oberts, com clucs, amb la més clara foscor o amb la més fosca claror. I no s’assembla gens al món que se’m descobreix rere els vidres. Però ara mateix no em veig amb cor de comparar-los...quasi tot són diferències.
Una gota de pluja rellisca pel vidre, compenetrada amb la llàgrima que em cau galta avall.
Renou de cotxes, renou d’agulles, renou de llàgrimes...

El silenci no existeix, és eteri.
La meva buidor és completa, acabada.

divendres, 14 de març del 2008

Petit homenatge

Aquest silenci...

Aquest silenci nostre deus vetllar-lo
tu, des de lluny, amb la mirada encesa,
amb aquells ulls tan clars de quan somreies
i compartíem tots la teva joia.
També nosaltres et pensem, i ens omples
la quietud de fondes placideses,
de llocs, de noms, de veus que no canvien.
Tot, pel record, se'ns fa més assequible,
i és com si un vent suau dictés preguntes
que podem contestar només mirant-te.
Vas viure poc entre nosaltres,i ara
ets un jonc que creix sol a la ribera
del nostre fer i desfer de cada dia.
Mai cap tempesta no podrà arrencar-te'n,
i si algun cop un vent d'oblit et vincla
quan et redreces altra volta, esclaten
tots els colors i et sentim molt més pròxim
vetllant com sempre aquest silenci nostre
des de les teves clares llunyanies.
Miquel Martí i Pol

Dependència


Som com dos amants amagats, tèrbols, allunyats de tot ser amb dos dits de seny. Però ens agrada. Dependència benigna. Ens sentim lligades i protegides, confioses que ningú mai no desvetllarà els nostres secrets. És una confiança cega, que potser cap de les dues no tindrem amb ningú més. No puc deixar-la, és el primer que tenc, i el darrer que em queda. Dins d’ella es troba la meva essència, el meu alè vital.

Necessitat tal vegada seria l’adjectiu més idoni per aquesta relació, necessitat. Com una droga es va escampant per cada batec del meu cos, per cada encletxa. S’apropia de mi, i al contrari d’una droga, no em mata, sinó que m’estimula, em vitalitza. Una dosi d’oxigen, d’arbitrarietat, de llibertat és el que necessit cada dia. Una dosi d’expressió lliure.

La meva ment extreu del cap pensaments inequívocs i paraules properes a la realitat que vull transmetre. El meu cervell pensa a un ritme més alt que el ritme en què les meves mans poden escriure en aquestes condicions. Però tot el meu cos és envaït per una sensació estranya en el meu estat: tenc la necessitat d’escriure. Des del primer moment que el meu peu trepitja el terra per a començar de zero un nou dia, el meu cap pren consciència de la meva capacitat de pensar i d’escriure i com un formigueig em cala fort. Tenc la necessitat d’escriure tot el que sent, tot el que pens i tot el que seria capaç de sentir si m’aturàs a pensar sols uns instants. I escric, rellegeixo les línies que sense cap esforç els meus dits han confeccionat i em plau, m’agrada. Sols la sensació que tenc quan pens que sóc capaç de reflectir damunt un paper tot el que sent, em reconforta i m’esperança. Potser no sigui capaç de dir-ho en veu alta, ni tan sols xiuxiuejant, però ho puc escriure, ho puc testimoniar. Sense cap intenció que l’altra gent ho llegeixi, sinó pel simple fet que les meves cabòries poden sortir de dins mi i no quedar-se solament en un racó del meu cap engrillonades; el paper n’és testimoni directe. Diuen que quan es comparteix un sentiment amb algú o amb alguna cosa, deixa de restar sol.

Em plau saber que sempre que vulgui ella estarà allí, que jo tenc la clau de la seva vida i de la seva mort, que respira quan jo escric, i que ho deixa de fer quan jo m’aturo. I aleshores quan llegeixo el que ha sortit de la meva ment, la llegeixo a ella i em satisfà. Consonància, concordança, no molta coherència, però això sí, molt de sentiment. És el primer que li demano quan parla per mi.

Estic a l'espera de la força que ella em dóna per a aixecar-me de nou, sabent que ella sempre hi serà per complaure’m i jo sempre hi seré per donar-li la vida.

L'escriptura i jo som com dos amants amagats, tèrbols, allunyats de tot ser amb dos dits de seny.

Res més a dir

dijous, 13 de març del 2008

Nucli



Nuclis amarats de l’essència de cossos. Cada racó de món guarda dins ell el secret de la seva pròpia existència convertida en poesia. Una poesia que es barreja amb altres, fins arribar a quatre parets que en guarden la calentor. Tot segueix un ritme, un ritme compost per molts ritmes minúsculs. Cada flama és una vida, un espai on tu en controles l’esser. No us n’heu adonat?

Estic parlant d’una zona amb taules, cadires i gent, estic parlant d’un bar, si voleu, també puc parlar d’un restaurant. Una taula, diverses cadires, diverses persones o només una...en definitiva, un nucli, una vida.

Cada flama té una essència diferent de la resta, és un món nou. Les persones que componen cada món s’hi han de sentir a gust. Un flaire de confidencialitat humiteja l’ambient, cada racó concret, fins i tot en les converses més banals. Ens agrada, ens hi sentim a gust, tenim un paper dins una escena de pel·lícula. T’inclines, et recolzes, t’agafes les mans, les deixes caure, et toques la cara, et grates, somrius, alces la veu, l’abaixes, arronses les espatlles, aixeques les celles, mous el cap, negues, afirmes, alces els ulls, els claves...i el més important, parles. T’humiteges els llavis i prens força i ho amolles. Et contesten i escoltes, tornes a parlar: fas poesia. Tot és un joc on no t’hi canses de jugar. No perds, mai no guanyes, senzillament vius.

I si un dia t’asseus a un nucli, sola, i et poses a observar les demés flames, pots arribar a extreure un pensament sucós de tot plegat. Observar és sinònim de viure. I et poses a fer-ho. T’asseus i observes. Sols necessites que els teus ulls es fixin en allò que normalment no s’aturen a mirar. Tota la boira escampada s’arreplega i desapareix i llavors pots mirar d’una manera clara i nítida. Els teus ulls boten de món a món, de flama a flama, de nucli a nucli, de vida a vida. I te’n dus una peça diferent de cada vivència, una partícula minúscula, quasi invisible.



Llavors saps que res no és gratuït, que tornaràs demà al mateix lloc, per amarar-te del gust vida que tant gaudeixes sentir.

Amb pany i clau


Hi ha ocasions en què
una clau no basta
per a obrir una porta

Cabòries

Dur a la pràctica els meus somnis més tendres, més plens d’innocència, d’erotisme contingut, uns somnis que es repeteixen en les agulles del temps. El meu cap t’imagina, et posa veu i et fa moure, d’una manera senzilla, agradable, així com ets tu, ni més ni menys. T’apropa a mi i et fa pronunciar aquelles paraules que mataria, lluitaria malgrat m’hagués de suposar suor i llàgrimes,perquè em diguessis. Unes paraules que en pronunciar-les no em fes falta res més, per a mi podria arribar l’hora del judici final, l’hora d’enviar-me a les tenebres o als núvols,però assaboriria aquest moment i amb un somriure a la cara me n’enfotria perquè ja ningú, ni el més cruel infern ni el cel més amable, em podria robar. Ja m’hauries dit aquelles paraules que jo guardaria en el llibre dels meus records,unes paraules daurades sobre unes tapes de pell. Elles serien el començament de la meva vida, per això les posaria al principi. I què curiós...una vida que només s’hauria reduït a aquells mots, ni un abans ni un després perquè de segur que l’infern ja m’hauria engolit i empassat fins a l’interior de les seves entranyes. Un infern que no es pot comparar ni poc ni gens amb l’infern viscut abans de dir-me aquells quatre mots a cau d’orella.



Aquell infern era més temible que qualsevol altre, perquè era un infern en vida. No hi ha res pitjor que alenar i sentir-te podrida per dintre, enterrada dins del teu propi sot, sense aixopluc,sense ànima. Dues paraules que malgrat morta, m’haurien donat la vida, me l’haurien tornada, l’haurien rescatada de dins d’aquell calaix tancat amb pany i clau. M’haurien fet plorar, somriure, pensar i respirar de nou. Potser després de sentir-te hauria parlat, o potser no...potser t’hagués acaronat i molt possiblement hagués deixat reposar el meus llavis,aleshores vius, damunt dels teus. No hagués fet falta res més. Amb això la meva ànima s’hauria forjat amb la teva, fins a formar un sol esperit. Llavors hauries entès tot el que et volia dir, hauries entès tot el que hauria callat. S’aturaria el temps, i si no ho fes, l’aturaríem nosaltres, perquè junts ja no hi hauria res impossible, cap temença, cap paraula empresonada i sola. Després de besar-nos ens miraríem als ulls i sense parlar ens diríem t’estim, una única paraula que n’englobaria moltes, una única paraula que englobaria frases eternes. Et miraria volent-me quedar amb l’escalfor dels teus ulls, amb la brillantor de la teva pell, amb el so de la teva respiració, amb el so del silenci, un so gratuït, una música dolça que es sent quan les boques resten closes i únicament parlen els cors. Seria un moment dolcíssim que ni tan sols el llamp més tronador podria desfer. Seria el discurs immutable dels amants.


Uns amants plens de goig. Plens de sentiments aleshores alliberats, desenterrats, aixecats del llit de son en el qual reposaven. Un llit amarg, sense flassades, despullat de l’alegria que li pertoca. Un llit que havia estat ocupat per dues ànimes perdudes dins d’un camí mal traçat. Però tot això ja hauria acabat, aquesta tortarella de camí s’hauria convertit en una ruta ben senyalitzada que ens hauria apropat, ens hauria dut a l’oasi. Un lloc d’aigua clara i cristal·lina, on la blavor dels teus ulls s’hi veiés reflectida, on color i aigua fossin una sola cosa. Llavors, només em caldria mirar l’aigua per veure’t, només em caldria tancar els ulls per sentir-te i respirar per tenir-te dintre, com si tot l’aire que m’envoltàs fos una part de tu. Però llavors em sabria greu, perquè respirar significar agafar aire i expulsar-lo. Jo no voldria, no et voldria deixar anar, agafaria aire i no el voldria amollar. Em resignaria a viure, però tu no ho voldries. Apareixeries darrera meu per ajudar-me, jo sense veure’t et notaria, notaria el teu alè al meu clotell.

Ansietat, potser fos la paraula que sentiria, ansietat per veure’t, com si aquell gest de girar-me cap a tu no tengués fi. Aquests instants que duraria el moviment, es farien eterns, serien el meu calvari, la meva angúnia, la meva història interminable. Però quan et veiés, tot hauria passat, tu m’ho hauries fet espassar. Et veuria i tot el meu món es reduiria a tu, un món on jo no hi seria inclosa, perquè seria teu. Cara a cara em somriuries i jo et miraria el somriure com si me’l volgués fer meu, com si tengués gelosia de l’aire que l’envolta. Un aire que compartiríem els dos, un aire que viuria amb nosaltres i defalliria en morir-nos. Després del teu somriure vendria el meu. Un somriure res comparable amb el meu somriure interior, molt més gran, molt més arrelat, molt més dolç. Llavors en aproparíem amb les cames tremoloses, intentant no fer cap pas en fals, però segurs de que si ho féssim, ens agafaríem abans de caure a terra. Una abraçada il·limitada, infinita, on els braços no fessin més que de pont entre les dues ànimes. Llàgrimes, unes gotes d’aigua i sal ens caurien galtes avall,sense poder aturar-les, baixarien com si volguessin arribar fins a terra i allà seguir el curs de l’aigua fins al mar. Les teves i les meves llàgrimes juntes s’endinsarien fins al cor de la Mediterrània, entrellaçades, juganeres. El nostre legat hauria arribat fins on la mà de l’home és incapaç d’arribar.


Però això tot és un somni, una esperança desguarnida, un núvol d’estiu que passa i no es queda a contemplar el que té a sota,un condicional impossible,Com aquell somni que, en acabar-se, et deixa una ferida al pit, un buit al cor. Vols tornar-te dormir per continuar somiant, per continuar vivint, per continuar alenant. Però saps positivament que malgrat ho aconsegueixis, el somni no tornarà, com aquella ona que fuig de la platja mar endins, o com aquells ocells que deixen la terra per anar-se’n a una altra. I no torna. Només, en els millors dels casos, el pots guardar dins d’un racó confós de la teva memòria. Un racó negre,boirós, que es va tornant petit a mesura que s’esmicola la teva vida. Primer de tot, el recordes i si per a tu ha significat tant, l’encaixones i el guardes eternament.