dimecres, 22 d’octubre del 2008

Et perpetues

Quan te’n vas, sempre quedes.

No te’n vas mai del tot, quedes en mi, en aquelles coses que he conegut de tu: el gust dels teus llavis, l’olor de la teva pell, la manera de mirar-me… Te’n vas i quedes. No he ni de tancar els ulls perquè em recorri de nou la sensació d’assaborir els dialectes de la teva pell. Quan te’n vas, quedes. Ningú no se’n va del tot si és recordat, ningú no s’oblida si deixa en tu la necessitat de saciar la fam que provoca, la necessitat de pair l’aliment que, a poc a poc, ha cuinat perquè tu te’l mengis.

Sempre que te’n vas, sóc com la terra en la qual t’arreles.

Sempre que te’n vas, em converteixes en aquell lloc on sempre quedes, quan no hi ets.