dimecres, 1 d’octubre del 2008

Em mal interpretes

Cada vegada que parles amb mi, em mal interpretes.

Tu no ho saps, però jo n’estic segura. Quan t’atures a parlar amb mi i et dic ‘hola’, segur, ben segur que em mal interpretes. N’agafes la forma de l’hola i no la substància. Interpretes el meu ‘hola’ com una simple salutació, com un simple signe que utilitzam per a començar a parlar amb algú, i no és així. Tu no ho veus, però no és així. Aquests sons amaguen una altra cosa, un rerefons molt més personal, molt més calent, molt diferent de la fredor que emana de la paraula ‘hola’. Una connotació, en dirien alguns, i els hauria de donar la raó. La meva salutació connota un sentiment amagat. Quan et dic ‘hola’ el que realment vull dir és ‘t’estim’, ni més ni pus. Cada paraula que et dic, tengui la forma que tengui, soni com soni, no vol dir res més que ‘t’estim’. Un ‘com estàs?’ simple i rutinari, una expressió que surt de la boca de la gent amb una certa facilitat, una seqüència que s’encomana, que moltes vegades, això sí, el qui la diu no n’espera una resposta. Doncs aquesta pregunta adreçada a tu, ja tocaries saber-ho, vol dir ‘t’estim’. També vol dir ‘t’estim’ la rialla estúpida que se’m queda després de parlar amb tu o el pessigolleig que se m’origina al ventre i se m’escampa per tot el cos quan crec que em mires. Ho vol dir, i ho vol dir d’una manera tan alta i clara que no t’esglaïs si algun dia, enlloc de respondre’t que va bé, et dic…‘t’estim’.


Cada vegada que parles amb mi, em mal interpretes.