dijous, 1 de març del 2012

Per primera vegada

Recordo aquella conversa de cafè, després d’un matí d’estiu. Em digueres que no ho havies fet mai i que creies que era una de les coses que no arribaries a fer, perquè fins a aquell moment mai no t’ho havies plantejat, però que ara ho necessitaves. Amb un gest de complicitat, et vaig mirar de fit a fit, sense gosar jutjar-te, sense voler ser jo qui t'hagués fet obrir els ulls. Però inevitablement ho vaig ser. Jo ja feia anys que ho sabia i que ho feia amb naturalitat, perquè era una part (una de tantes) de mi. Em vares creure (jo tenia la sensació que, en aquell instant, t’hagués fet creure qualsevol cosa). Un altre cafè, vares demanar. Jo et vaig dir que algun dia hauríem de sortir del bar. Vares riure. En el fons sabia que et feia por, molta: tenies por de trobar-te a tu mateixa.

La vida, però, és un joc constant entre trobar-se i perdre’s. 

Vàrem sortir del bar. Per què no jugam a perdre’ns? Em vares dir. I vàrem començar a caminar per aquella ciutat tan coneguda i, alhora, tan inhòspita. Jo no feia res més que seguir-te. A mesura que passaven les hores, els carrerons canviaven de color fins que el negre ho va eclipsar tot. T’havies assegut en un banc de fusta i jo em vaig seure al teu costat. T’acompanyo a casa? Vaig demanar-te. I vàrem començar a caminar en direcció al teu barri. Quan érem al teu portal em vares mirar amb angoixa, suplicant-me que pujàs amb tu, però no ho vaig fer. Jo sabia que només podies fer-ho tu, que jo destorbaria. Vaig somriure, et vaig acaronar el braç i, sense dir res més, vaig enfilar el camí cap a casa.

Ara, després d’anys, segudes a la mateixa terrassa del mateix cafè, m’expliques que aquell dia, després que jo me n'anàs, vares obrir la porta de casa i totes les teves pors varen entrar dintre, amb tu. Però ho necessitaves i ho vares fer. Després vares llegir el que havies escrit i vares trobar que tot plegat t’havia quedat bé, i fent un gest d'aprovació, li vares posar títol, ho vares desar dins d'una carpeta, i et vares sentir orgullosa de tu mateixa. Llavors vares pensar en mi; era cert el que t’havia dit: al cap i a la fi, no era tan inútil això d'escriure.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Records

Contemplaves la mar…no hi havia ningú més. Vaig arribar tard i et vaig veure que seies damunt d’una tovallola de color vermell, aquella que jo t’havia regalat el dia que complires 18 anys i tu m’havies dit “el vermell també és el meu color preferit”. Anava caminant cap allà on et trobaves i com més m’acostava, més podia distingir els teus cabells lluents i la teva camiseta blava, aquella que un dia em digueres que tant t’agradava perquè te l’havia portada el teu oncle del Marroc. Em record que afegires: “no és que el meu oncle sigui marroquí, sinó que va viatjar al Marroc”. Jo duia unes albarques blanques que m’havia comprat l’estiu passat a Menorca i me les vaig llevar quan vaig començar a caminar per l’arena. Em vaig deturar un moment rere teu i em vaig imaginar l’escena d’una d’aquelles pel·lícules romanticotes que tant ens agradava mirar, i llavors vaig esclafir. Tu no em vares sentir, l’aire venia de la mar. Quan vaig esser a la teva alçada, vaig veure que m’havies deixat un lloc a la tovallola, i em vaig seure vora teu, sense mirar-te. Miràvem allà on s’acabava la blavor de l’aigua, al punt que no es distingia si era blau de mar o de cel. Vaig mirar-te i tu, que tenies els ulls clucs, ho vares notar i un petit grau de vermellor et va pujar a les galtes.

L’aigua, juganera, venia a banyar-nos els peus i era com si se’n dugués un tros de nosaltres en cada tacte. Compartia els nostres secrets, els agafava i se’ls emportava, ens feia pessigolles. De cop, un aire suau i còmplice em va portar el teu aroma, barrejat amb olor de mar i vaig alenar fort i l’aire em va arribar fins a dins, fins al fons, on tot comença. Em vares agafar la mà sense dir res.

I allí érem, contemplant-ho tot, el sol que es ponia d’una manera dolça i lenta, rere la mar. I em vares estrènyer més fort la mà, com si aquell gest significàs que no em deixaries escapar, que no volies que me n’anés. Aquell tacte teu em feia esborrar tots els interrogants, em feia sentir segura, com si ho pogués controlar tot.  Al fons, sabia que també et feia sentir el mateix que em feies sentir tu a mi.

De sobte, vares fer allò que jo et vaig dir una vegada que m’agradava tant de tu…et vares acostar a la meva orella, molt a poc a poc, sense pressa i amb una veu que quasi fregava l’imperceptible em feres una pregunta i molt a poc a poc també, te’m vares quedar mirant als ulls, cara a cara. Jo, amb una ganyota burleta i juganera, et vaig dir que "no" amb el cap. Tu, amb un somriure als llavis, t’acostares als meus llavis, lentíssimament, fins que l’oratge de la platja quasi no passava entre els teus i els meus, i llavors, quan pareixia que ja no es podia tornar enrere, vares canviar de direcció i et vares dirigir altre cop cap a la meva orella. Em feres la mateixa pregunta i remarcares amb força la paraula TU.

I vares fer aquell somriure preciós, malèvol i benèvol alhora, juganer, dolç…i com que m’encantava jugar amb tu, et vaig respondre que no, que necessitava que t’acostassis una altra vegada a la meva orella i m’ho tornassis a demanar...

I vares riure d’una manera sincera, com sempre, i el renou del teu riure es va barrejar amb el renou de les ones i del vent, amb la remor de les aigües. Et vaig dir que no era broma, que no sé per què reies, però en el fons, jo tampoc no em podia aguantar el riure. Aleshores et vares acostar al meu cos fins a tal punt que no hauria aconseguit distingir-nos i em vares besar, d’una manera delicada i suau i el temps es va deturar en aquella besada i el món va tornar no-res, volàtil i efímer.

I va ser aquí quan em digueres que ja t'havia donat una resposta convincent i clara a la pregunta que m’havies fet, que no faltava dir res més, que al cap i a la fi, les paraules se les enduu el vent.