dissabte, 10 de maig del 2008

Premi Dardo 2008

N' Skorbuto m'ha atorgat aquest premi...


No sé exactament què dir, ni què s’espera de mi, però simplement vull donar les gràcies a Skorbuto, per mi significa molt el premi.
El fet d’escriure i que a algú li agradi allò que he escrit, em motiva per seguir. No fa molt que tenc el blog, però sí que fa molt que escrivia sols per a mi. Ningú no ho llegia. En un principi no sabia si compartir els meus escrits seria bo, si a algú li agradarien, però he vist que sí, que hi ha gent que espera que escrigui alguna cosa, que els arribi el tacte de les paraules...
Podria dir molt més, escriure molt més, però vull resumir-ho tot en una sola paraula: Gràcies. Gràcies als que em llegiu, als que em deixau algun comentari, us don unes ‘gràcies’ especials, perquè sou vosaltres els que em feu seguir escrivint en aquest petit món. Als que em llegiu i no escriviu, també us don les gràcies, tot i que no us vegi...gràcies per ser-hi.
Ara ve quan l’he d’atorgar a cinc més, una tasca no gens fàcil, perquè l'atorgaria a quasi tots el blogs que conec.

A Noves Flors, perquè m’encanta el seu blog i sempre em descobreix coses noves.

A Diari d'un aprenentatge, perquè m'agrada el seu blog i se'm fa molt fàcil passar-hi temps llegint-lo.

A Res, perquè amb el seu 'res' em diu molt.

A Petita Criatura, perquè m'agraden tant les seves fotos com els seus escrits.

A Ariadna al laberint grotesc, perquè, entre d'altres coses, m'encanta com comenta els llibres.

“El I Lliurament de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de prestigi reconegut en el món de la literatura. Amb aquest premi es reconeixen els valors que cada blocaire mostra cada dia en l'esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.; que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu, el qual és i roman innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

Gràcies a tots.

divendres, 9 de maig del 2008

Confessors


Te’m fas present quan no et correspondria, la teva imatge és un reducte de mi, que se m’aferra i s’escampa. I no sabria descriure el que sent, si no fos per la necessitat que tenc de desxifrar-ho.
Abaixo les escales, d’una a una, amb una bossa carregada d’instants minúsculs que s’acumulen com la sal s’acumula al fons d’un tassó d’aigua. Espitjo el botó de l’ascensor que m’allunya de tu i em poso a pensar de manera compulsiva. Com un tren exprés que viatja sense destí ni maquinista, sense fre. Entro dins l’ascensor i encara noto als meus llavis, el gust dels teus, m’oloro tota i m’entra dins la dolça sensació de tu, que em dura fins que l’ascensor em treu dels meus pensaments, amb un cop sec. Torno a la realitat i se m’accelera el cor quan pens en pretèrit.

El camí fins al cotxe sempre se’m fa etern. Les meves passes pareix que saben que camino en direcció contrària i que m’erro a cada pas. En canvi jo dictamino les meves accions fent-me veure la direcció que ha de seguir tot. I vulguis o no, la mitja hora que dura el camí, se’m fa petita, minúscula, al cap i a la fi, la carretera s’ha convertit amb la meva confessora, amb la meva lleial companya de viatge. Engego la ràdio, sempre l’engego, encara que sé, que de les 10 cançons que poden posar, tal vegada no n’escolti cap de sencera, sols frases aïllades. Perquè em passo el viatge com una màquina absent, pensant sense veu, tot i que el petit habitacle minúscul sols és governat per mi, entès per mi, confessat per mi. Només desig que el cotxe em guardi els secrets, que sigui capaç de resguardar totes les paraules que ha sentit, sobretot quan no dic res, quan m’empasso la solitud jo tota sola.

I vulguis o no, hem fet un pacte. Jo li conto tot i ell em fa de pont; em comunica de mi a mi mateixa, tot i que la majoria de vegades no senyalitzi bé el camí, m’erri, em confongui i, inevitablement, m’espanti.

diumenge, 4 de maig del 2008

The end


Res de tot això faré servir per dir-te una paraula tan plausible
i tan clara com és:
t’estim