"Lent", vaig poder, amb un fil de veu, xiuxiuejar-te aquell 21 d'octubre (quasi 22) d'aquell any tan oportú. No m'entengueres, tot i els meus esforços de fer-ne, d'aquest mot, bandera. Sempre esperaves una explicació que mai no degué ser la correcta o, si més no, la volguda. Pensava, i encara ara, que si tot era lent, que si alentíem el quefer de les coses, les podríem allargar. No he canviat tant. Encara m'enamoren els mateixos ulls i em posen la pell de gallina les mateixes paraules.
Sé que tu també penses
que lent no és sinònim de pesat,
ni d'avorrit,
ni feixuc és sempre negatiu.
Res ha resultat ser com esperàvem,
però creure,
amor meu,
només depèn de nosaltres.
2 comentaris:
I quan les coses resulten com esperàvem? Em sembla que molt pocs cops. Però la gràcia és saber-les anar gaudint mentre arriben, ser flexibles amb les sorpreses. No és això viure?
Sí, crec que les coses mai no són tal com les esperàvem, i quan les coneixem millor ens adaptem o no, les acceptem o no.
Publica un comentari a l'entrada