No sé escriure més. Vertigen al ventre. Ja no
hi ha recer que m’indulti. Aquestes passes que m’empenyen, ja les he caminades
abans: voràgine. De vegades, massa sovint, no podem tallar aquest pes mort que
ens segueix i que, com una consciència malaltissa, ens enlluerna amb mala
claror. No puc escriure més, m’arraconen amb nusos massa estrets i colpidors. Te’n
recordes quan m’arraconaves entre cos i paret? Ja no hi ha nou camí, perquè ja
me l’he après de memòria. Si algun dia l’oblido, podré veure’l amb ulls novells
i curiosos i cercar-hi la innocència. M’hi amagaré perquè, ni contant fins a
deu, ningú no m’hi trobi. Ja saps jugar a conillons amagats? Jo sempre m’amagava
poc perquè em poguessis trobar molt. M’agradava el que venia darrere. Ara ja no
puc escriure més. Conta fins a deu.
(He intentat amagar-me però no puc:
hi ets, i molt,
pertot arreu)
