dijous, 3 de maig del 2018

Mallorca

Ja està decidit i, em creguis o no,
la sentència ha costat sang, suor i llàgrimes.
I tanmateix la nostra existència és microscòpica,
un fil de vida dins un teixit més mort que viu.

No culparé el món de la mida de la ferida,
ni n'esperaré condemna o absolució.
El remei serà bo i just en la mesura que
em salvi i em canviï a mi.

Et diré adéu i no esperaré resposta.
Només desitj que no aparegui l'instant
en què revifin les paraules gravades
d'aquell disc que vares comprar
un divendres d'estretors:

T'enyor tant
me fas tanta falta 
i me sap tant de greu...

Tot final és un nou principi

Els finals són tots iguals
capses i cotxades
rodes i pals...

Pals a les rodes i capses de memòries minúscules
empaquetades amb sentiments contraposats.
Cotxades plenes d'ulls que tornen a mirar
amb esperança renovada,
allò que serà ca nostra
una altra vegada.

Perquè, al cap i a la fi,
ca meva és la terra que trepitj,
les ombres que no veig
i els llums que m'enlluernen.

Si tots els llibres són paraules juntes
per atzar,
l'atzar construirà nous finals
i històries descambuixades.

No et preocupis,
la nostra novel·la serà
un d'aquells llibres
de lectura obligatòria.

Reserva



"Des que no hi ets, vaig en reserva, en punt mort, mor mala herba...
Dona'm sort i adéu
Des que no hi ets, passos de zebra, peus de plom
no som qui era
i qui som
no ho sé."
                                               Da Souza

La veu que em mou els músculs,
em demana que no t'esborri els detalls,
que vegi en tu la pluja,
i aquell sol que ens malmenava els ulls
aquells divendres de calor.

Vares construir un jo en un tu massa poc profund
Vares fer un solc i hi enterrares l'essència, arena avall.
Ara la mar se n'ha duit les petjades que deixares
en aquella pell, tan meva com teva.

Ara que no hi ets,
jo mai més no seré qui era, 
i qui som? No ho sé...

Altres braços em solquen la pell
i hi troben, en cada abraçada,
el plom que fa créixer els dies
i, enmig de tot,
un amarg regust de tu.