dimarts, 24 d’abril del 2018

Quo vadis?

Les paraules atzaroses i
les que creies desfermades
són les que et toquen les entranyes
aquell horabaixa que has omplit, de llibres, la buidor.

Són paraules que compres cares
perquè no les esperaves
perquè algú et va prometre algun dia
que el final de la història
no seria tan sagnant.

L'estopeig del darrer clip d'aquella pel·lícula
que dilueix els pensaments i els mescla
és la por que trobam darrere de cada cantonada
quan ens llançam a l'abisme obscur del canvi.

Res no ens pertany ni ens és fidel,
allò que creim segur és aquell miratge del desert
quan necessitam beure glopades de veritat,
però no és res més que la vida
que ens confirma que, de cert,
només tenim la incertesa.


Mudar

Aquelles sandàlies que et feien mal
són les que trob cada dia
en aquell racó d'armari que creies perdut

En aquest moment de paraules enreixades, 
de llibertat fictícia i crua, de por...
canvies, sense tu saber-ho
i les branques d'aquell arbre que creies arrelat
al ventre
al coixí
a la sola de les sabates,
s'estellen en bocins petits,
quasi invisibles a la vista.

Els canvis...mudar..anar-se'n...
mudaven les mans de jove i creixien taques al cos
on abans hi havia laberints.

Ara tot és conegut,
i només deman que l'èxit o el fracàs
depengui només de nosaltres.