Aquells ulls que m'interrogaven
no són els mateixos
que ara em despullen.
Aquella mà
que m'intuïa els plecs
i descobria dreceres
no és la mateixa
que em provoca desfetes.
Em marejo si visc massa fort,
quan et mossego la pell,
quan decideixo emprar les dents
en lloc de la paraula.
I m'ofego per no cridar
per no descobrir al món
que em fas tremolar
no només
quan m'estimes.
1 comentari:
Tristament, molts cops són les mateixes mans les que ens fan gaudir i patir, la frontera és molt fina, molt fàcil passar d'un cantó a l'altre.
Publica un comentari a l'entrada