T'agradaria

T'agradaria que els teus crits ressonassin dins cervells hostils, aquells que s'amaguen dins cada mirada d'aquells que anomenes amics. La teva ira t'esclata les venes i la teva benevolença no és capaç de curar-te-les. L'odi és menjar de rata que rovegues cada dia amb més frivolitat. No sents res que no vulguis sentir. Condiciones els teus actes a la flastomada que empeny cada batec de la teva sang. Encens un foc ple d'odi per allà on passes i surts d'ell per caure en les brases, plenes de tot allò que volgueres ser. El renou condiciona les teves passes incertes i et trobes de sobte dins d'un laberint gegant, negre i atapaït d'incerteses. El teu cap ressona suïcidi i el teu cos invoca perdó. Però mai no seràs capaç de perdonar-te l'error de viure que creus que ets. Un error tan gran que el dus tatuat a la pell i que, per ocultar-lo, te la cremes constantment amb cigarrets. Vols sortir del laberint, però saps que fugir és una trampa. I agafes la mà de tot aquell que te l'ofereix. I vas a comprar mata-rates a la botiga del costat d'allò que en dius casa, perquè per a tu, aquesta és l'única sortida.

Continua cercant vida

I sap que cada persona sobreviu a ella mateixa
que la mort ens converteix en humans
i que amb sang als dits es poden pintar batalles

Sap que els principis mai s'assemblen als finals
i que de principis en té farcides les mans i el fetge
cansada, tal vegada, de curar-se les ferides, de tant de defensar-los.

Sap que si s'equivoca, les parpelles se li tornen àcides
i que si rectifica se li omplen de sabates de platja i sol de mitjanit.

No entén la passivitat que trepitges a cada cantonada
ni la fugacitat que es precipita dins cada claveguera
Ni la dona que cada matí estén desesperança al patí de casa seva

No pot entendre el tacte aspre i tallant de la passivitat
 i que la gent no es cansi de trepitjar vísceres humanes
No entén la bala de poder que atravessa la infantesa
ni la gelada esperança que s'equivoca

I sap que el que ella cregui o pensi és una ona a una cala innaccessible
que ningú no entén.

Dient que no, cerca la vida

No ha pensat mai que el 'sí' sigui per a ella,
que els llamps de vida li cremin les mans,
que la voluntat se li acosti sense segones intencions,
que dient que no, al final sigui que sí.

No ha pensat mai que la sort s'adormi al seu costat,
que una petita flor, pugui fer estiu,
que l'alegria de vegades es propaga,
o que la seguretat es magnifica.

No creu que hi hagi veritats eternes,
ni que la il·lusió edifiqui bones intencions.

No ha pensat mai que l'altruisme faci i desfaci
sols creu que l'egoisme només desfà.

Només sap que no vol cap plural que insulti el cor,
ni cap bandera que cremi humanitat.
Sap que res és absolutament cert ni absolutament fals.
Sap que la confiança mai és cega.
Sap que qui no ho intenta és perquè no vol
i que en l'amor, de vegades només ens cal creure-hi.

Introspecció

Cuinar, agafar el cotxe, passejar, parlar, convèncer, convenir, divagar, treballar, ballar, cantar, tocar, fumar, lluitar, obeir, ajudar, beure, lligar, des de respirar fins a dormir, tot bàsic, tot necessari, tot convenient, tot egoista.

De vegades pens que absolutament tot el que faig durant el dia és ignatament per egoisme. I el que és pitjor: pens que és absolutament cert. No em vesteixo el dematins, ni em vesteixen, d'això ja se n'encarrega el món. No ho faig per tu, ni per tu, ni per tu...és ell qui m'ha vestit així. De tant en tant, però, quan tenc calor, em poso la jaqueta       
per pur i simple egoisme.

Potser pensar ens fa més lliures, però tal vegada també, més egoistes.

Recules

De vegades, veus més que mai que un gest justifica tota una vida.

T’adones que en aquell precís instant en què la darrera paraula et va sortir de la boca, ja suplicaves recular fins a l’inici de tot. I t’adones que massa vegades has pensat recular a la teva vida. Com quan t’acabes de menjar aquell gelat de xocolata, a les dotze del migdia, un dia de ple agost: després de la darrera mossegada vols recular fins al moment en què l’home et diu el preu d’allò que et menjaràs amb tanta ànsia.
T’adones, de fet ho saps de quasi sempre, que recular és impossible, que és impossible desfer tot allò que ha passat, cada paraula dita, cada gest, cada to de veu…
I realment no sents impotència, sinó certesa, almenys tens certesa d’una cosa en la teva vida: no es permet tornar enrere. I tal vegada aquesta certesa et doni seguretat. Una cosa segura i certa, almenys una. I per què demanar més?

De vegades, ho veus tot més que mai.

Demana

Em demanaves paraules d'amor i no t'adonaves que ja les havia dites totes.

Em demanaves paraules de qualsevol tipus i per dins sabia que només hi ha un sol tipus de paraules.

Em demanaves fets i jo ja tenia les mans cansades d'edificar desastres.

Em demanaves mirades i no t'adonaves que plorava perquè els ulls em suplicaven un descans.

Em demanaves propòsits i jo només podia inventar-me un guió propi.

Em demanaves carícies i jo només tenia un tacte: el tacte de tot allò que no deia.

A l'aire

No ho notau? És present a l’aire. A l’aire que respiram i que ens talla els llavis. No ho notau? Ho respiram, ho volem respirar, ens ho fan respirar. L’aire de Nadal, de pietat, de perdó, l’aire d’esperança i de bona nova. Quina llàstima que només passi un pic a l’any…aquest meravellós aire que ens envolta quan sortim de casa, quan anam al mercat, quan simplement passejam pel carrer…És l'aire que tothom inhala fins a l'interior més amagat. Es contagia, es propaga, s'aferra, s'ensenya, es viu. És tan meravellós que no deixa lloc a cap dubte, a cap pregunta, a cap preocupació. És simplement perfecte, tot pau i amor. I somriures, clar, molts de somriures, que no faltin.


Qui t’ha dit que la ironia no pot canviar el món…

No hi ha temps que no torn

No sé per què, tal vegada no ho vull saber. No sé per què, ni què m’ha duit a tornar, a recuperar el que vaig deixar aquell 7 de desembre de 2008. Tal vegada perquè com diu la dita “no hi ha temps que no torn”. Ben mirat, he tornat quasi un any (just) després. És inevitable que durant aquest any hagi canviat, hagi evolucionat i hagi errat el camí unes quantes vegades, obligant-me a agafar-ne un de nou. També he errat les paraules. Potser no hagi sabut mantenir aquell tacte que em vaig prometre que les meves paraules no perdrien mai. Tal vegada l’han perdut més d’un cop. Potser sigui aquí per a recuperar-lo, per a recuperar el tacte que he perdut, que se m’ha perdut per indrets que desconec fins i tot jo. Ara però, no és ni el lloc ni el moment per posar-me a contar tot allò que se m’ha escapat sense voler, que he perdut sense adornar-me’n.

I potser també torni per a sentir-me més jo que mai, per a pensar i decidir cada paraula que dic. Tal vegada torni per a reafirmar-me, per a reedificar-me de nou.


Tal vegada, potser...