Allò que vaig escriure un 13 de març del 2007

És curiós, quan crec que et començ a oblidar, un sentiment d’infidelitat s’apodera del meu cervell. Un dia em despert i m’adon que ja no et necessit per a continuar i em sento bé. Llavors, el sentiment de benestar dóna un gir imprevist i es converteix en ressentiment i en pena. Fins l’últim racó de la meva pell no vol oblidar-te i ho sé. Sé que podria viure sense estimar-te, però no vull.
Saps? La gent, en el transcurs de la seva vida, es fa uns propòsits, aquelles “tasques” que et proposes fer abans de morir-te. Jo he decidit fer el mateix. Agafar la tasca d’oblidar-te i posar-la en aquell caramull de tasques pendents, però en els fons sé que no deixarà mai de ser-ho.
Si almenys pogués no veure’t per un temps! Si se m’esborràs de la memòria el teu somriure, la teva manera de parlar-me, la teva manera de fer! Tot seria més fàcil. Em moriria per dintre, però tot seria més fàcil. Si almenys no et tengués tan present! Ho sé, et cercaria en qualsevol somriure aliè, en el so ensordidor de la bullícia de gent en un bar, o en la rialla d’aquells qui s’apropen a tu. Et cercaria en va, volent trobar-te i no volent-ho alhora.

L’altre dia en vaig parlar. Em varen dir que si no t’oblidava era perquè tenia l’esperança de poder estar amb tu. Em vaig posar a riure com si hagués dit la bestiesa més gran mai escoltada. Llavors em vaig adonar. Era impossible però tenia raó, tota la raó. L’havia encertada. Em vaig maleir. Com pot ser que tengui l’esperança després de tant de temps? Com pot ser que no m’hagi adonat que és impossible? Em pensava que ho sabia, que ho tenia assumit, però l’esperança sempre ha estat allà. En el racó, potser, més fosc del meu cor i potser fins i tot silenciada per la meva consciència i el meu “seny”. Però sempre hi ha estat. Pareix mentida que no ho hagi volgut saber fins ara. Que mai no m’ho hagi qüestionat, que no ho volgués veure.

Ara mateix em sent totalment estúpida, enganyada per mi mateixa, traïda. Sent un impuls incontrolable d’esborrar aquests mots, em fan vergonya.

Indicis

"Terrible contrast entre el crepitar del foc quan comença i la pau de la cendra", Jose Luis Coll

Des de temps passats, sempre s’ha associat l’amor amb el foc. L’un, ha anat lligat a l’altre com la carn a l’os. S’ha associat foc i passió amb el desig de la carn i l’amor ha esdevingut flama. Una flama que diuen que combustiona i mai no acaba, que sempre és viva. L’amor es pot extingir, com el foc, pot rebifar i es pot apagar. Adjectius i accions que surten d’un i l’altre els agafa i els amara com a propis. Podem concluir, doncs, que en el llenguatge de l’esperit, amor i foc són la mateixa cara d’una moneda.

Hi ha amors que cremen i que s’apaguen, amors que espiretgen i que encalenteixen, amors que il·luminen i amors que consumeixen, amors que s’extingeixen, es rebifen i moren. Hi ha amors encesos i amors que s’encenen, amors que deixen marques i bòfigues, amors com grans flames i amors que sols arriben a la petita flama d’un encenedor. Hi ha amors que duren incombustibles i amors que combustionen a curt termini. Pots trobar amors que desfan la cera i amors que mengen espelmes. Hi ha amors oxigenats i hi ha amors que necessiten oxigen. Amors damunt roca, amors damunt arena, amors de fusta i amors de mentida. Hi ha amors que botes i amors que enrevoltes, amors que mires i amors que produeixes. Amors que es propaguen i s’escampen. Amors que no deixen cendra i amors que els basta molt poc per encendre’ls. El que sí és cert és que el fum és un indici, i les cendres, també.

"L’únic avantatge de jugar amb foc és que un aprèn a no cremar-se", Oscar Wilde

...

Hi ha dies en què tot es fa

bocincs

Tren

Diuen que el tren de la vida només passa una vegada o que hi ha persones que duen un tren de vida superior a les seves possibilitats…

Jo encara filaré més prim i diré que el tren és la vida. Exacte, la vida és com un tren. T’hi apujes (o t’hi apugen) un bon vint-i-dos d’Octubre de 1988, sense bitllet, sense una destinació assagurada, sense retorn, sense equipatge i sense seient. I ja estàs ben enmig. El tren arranca i tu t’aferres al tren, a la vida. Mires per la finestra i les imatges del que hi ha a fora passen tan ràpid que t’has d’aturar de mirar perquè t’arriben a fer mal als ulls i t’has de concentrar amb el que hi ha dintre, vora teu. Quan algú neix, no neix sol. Milions de persones al món també neixen en aquest instant i milions, desgraciadament, moren. Tot i així, les persones que et trobes dins el vagó, comparteixen un lloc, un temps i un espai, que seran el mateix que els teus, amb poques diferències. Mires al teu entorn i tu, dreta enmig del vagó del tren, observes el que t’envolta, el que comparteixes i et dius a tu mateix que aquest camí serà (esperem) massa llarg per a passar-lo sol, enmig del vagó. I és llavors quan t’adones que un bon grapat de seients són buits. És hora de triar. Potser triar sigui una de les elecciones més difícils en la vida i irònicament, és la que feim més: triam els amics que volen tenir en la infància, els de l’adolescència, escollim la jaqueta que més ens agrada o el pentinat que més ens afavoreix. Triam la música que volem escoltar i escollim les pel·lícules que ens agradaria veure. Fins i tot quan volem no triar, no triam, però al cap i a la fi estam triant, triam no fer-ho. I és que si ens hi fixam bé, gairebé tot es resumeix a això: què és que triam i en funció de què ho triam. En definitiva, triam una manera de viure, d’entre tantes possibles, això sí, amb uns certs límits i restriccions que ens vénen de fàbrica, però dins d’aquests límits, triam nosaltres (hauríem de triar nosaltres) ja que ningú més que nosaltres sofrirà les conseqüències, bones o dolentes, de la nostra tria.

I un bon dia, el tren s’atura de manera inesperada, i algunes de les persones amb les quals has compartit un trajecte, baixen. I d’algunes d’elles es deprèn una olor, un record, allò que et deixen i que en molts de casos, no te’n pots desprendre.

Cocodril

Me n’he anat a dormir amb un nus a l’estómac, desequilibrada, com la taula que té una cama més curta que les altres. Les seves paraules em ressonen i m’eixorden, d’una manera clara, amb tots els fonemes, totes les pauses, tots els entrebancs. M’he desvestit, em pesava la roba, un pes que no comprenia, un pes que fins aleshores no havia sentit. He deixat tranquil·lament la roba damunt de la cadira, impassible, l’he estesa, perquè no s’arrugués i llavors he pensat que tal vegada era jo la pansida per dintre, que m’havien fet una arruga i que, o poc o molt, l’havia de tornar a planxar. M’he assegut al llit, amb les cames a fora i les seves paraules em seguien retronant, de cada vegada més, dins del cervell. Llavors m’he demanat si també ho feien dins del cor. M’ha ferit el cor, o simplement m’ha ferit el cervell, la consciència? Un cartutx. M’ha llançat un cartutx, dirigit al cap, on la majoria de perdigons si han reunit, però, i al cor? N’hi ha ferit cap? La paret blanca de la meva habitació no respon a les meves preguntes i fins i tot sent com s’hi estavellen i em reboten, i em reboten fort, amb fúria. La finestra estava oberta, no feia calor, tampoc no feia fred. He decidit dormir així, amb les finestres obertes, el cervell obert de pinte en ample, i el cor, a mitges tintes. He pensat que tal vegada em picaria un mosquit, però sincerament, no era allò que em preocupava per a posar-me a muntar una estratègia per si algun xupador de sang nat, en un moment de gana, li feia el pes venir a tastar-me. I m’he estirat al llit, he agafat el llençol blanc, net i polit i me l’he tirat a sobre.

He pensat que tal vegada així dormiria millor. Volia dormir tapada, guarnida, protegida, sense mosquits i sense cervells oberts, sense res al descobert que em pogués ferir, sense la incontinència de voler somiar i que en despertar tot haguera estat un somni, imaginatiu i ferotge, però un somni. A desgrat, he tancat els ulls quasi sense adonar-me’n i m’he dit a mi mateixa que els somnis vénen i se’n van, tot comença i tot acaba i que, molt possiblement, allò era el millor. Però tot i així, un gust amarg i aspre em recorria la gola i s’escampava, pujava i baixava, al cervell, als peus, a la punta dels dits… llavors m’he imaginat una ficció on jo n’era la protagonista indiscutible, al cap i a la fi, sóc la protagonista indiscutible de la meva vida. He pensat que el guió era una mica patètic, digne de qualsevol principiant que no sap on té la mà dreta, ni quina és la cadira de director, però dirigeix, amb major o menor traça, però dirigeix. I allà dins, dins de la seva composició jo m’hi trobava. Enmig de l’escenari, intentant interpretar el paper, on tantes emocions s’hi fonien, on no bastava un simple llum per il·luminar l’escena. Instants després m’he vist en cartellera amb un títol del tot suggerent: JO. Efectivament, actriu primera i secundària, doblador, extra, càmera…tot, jo. I m’he imaginat amb un vestit blanc de cap a peus, a sota del JO. I gent, gent fent cua, esperant l’estrena, comprant bitllets, esperant recompensa. I a mesura que la gent entrava, es desfeia, s’evaporava. Res, un gran no-res a la porta de l’entrada del film. I jo allí, enmig de tot o enmig de res, sola, amb el vestit blanc, amb silenci, amb el so de l’efímer i amb la respiració d’un no, tatuat a ran de pell. He obert els ulls i he mirat el rellotge, feia ni 30 minuts que m’havia estirat al llit i no havia dormit gens. M’he girat, m’he agafat les mans i me les he posades sota la cara, davall del coixí. Cada tres hores m’he despert mirant el rellotge, com si aquest tengués la clau del laberint, com si sabés que l’única sortida era el temps. I per dintre seguia igual de bé, o de malament, igual que hores abans, amb un gran JO pintat enmig del front.

Aquest pic he sentit arribar el pare i aquesta vegada no m’ha fet falta mirar el rellotge. Eren les set i mitja. Feia estona que no passava una nit així. M’he aixecat a les deu i mitja; el pare berenava a la taula de la cuina i m’he preparat el de sempre: un tassó de llet amb nesquik, i l’he remenat poc, a diferència dels altres dies. El grumons d’aquella textura marró no es fonien i me’ls he empassat tots d’un glop, amb aparent valentia. Llavors he pensat en la poesia, he anat a la meva habitació i he agafat el llibre de poesia que regalaven aquell dia màgic al Teatre Principal. He obert el llibre i he llegit per a mi, el poema que no sé per què, tenia dins del cap en aquells moments: Robaré aigua a la pluja, llum a la llum i foc al foc/ Jo ja tenc la cabana, cocodril.

I tal vegada el tenia dins del cap, perquè el dia que la poeta el recitava, la gent quan el va sentir, va esclafir a riure i jo no el vaig comprendre. Vaig pensar que tal vegada era pel poc trajecte que duia a l’esquena i que això devia fer referència a alguna escena de pel·lícula, alguns dibuixos, o a alguna cosa que la majoria de gent del teatre va relacionar. Però jo no el vaig comprendre; el darrer tros, el del cocodril. I no vaig demanar que m’ho desxifressin. Encara ara intent trobar-li la gràcia. Perquè creu-t’ho, a mi també m'agradaria riure.

Un paper en blanc

He pensat fins i tot a escriure’t anònimament.

Agafar un full en blanc i començar a desdibuixar pensaments, a emmascarar de símbols sentiments, a tacar-los amb escriptura. I llavors sembla tan senzill…no haver d’enfrontar-se cara a cara amb la realitat, moltes vegades crua i punxant, no haver de donar fortalesa a paraules que es troben submergides dins la covardia. I a poc a poc, sense quasi adonar-te’n, escrius. El teu cap dóna el tret de sortida a unes mans que escriuen allò que no ets capaç de dir, i te les mires, i les sents còmplices de tanta por acumulada. I t’agradaria no haver-ho d’escriure, poder-ho dir, tenir el coratge de mirar als ulls i que et surtin les paraules adequades, una darrera l’altra, perfectament ordenades i amb un cert ritme i sintonia. Però saps que no és així, i és aquí quan arribes a la conclusió més encertada: ho escrius perquè els mots no surten quan t’encares a l’assumpte, es queden a dintre i no saps ben bé on…

És curiós, és molt més senzill enfrontar-se a la fredor d’un paper en blanc, un paper que no et pot rebatre res, que no reaccionarà de cap manera, un paper que al cap i a la fi no t’importa, no te l’estimes. I mot rere mot, confecciones una mena de recorregut turístic pel mapa dels teus pensaments. Un recorregut que, de vegades, es troba ben senyalitzat, camí per camí, fins i tot drecera per drecera. En canvi d’altres, és un bullit de línies que no saps on van, d’on vénen, on acaben…

És aquí quan vols que tot s’aclareixi i ho escrius, sense saber ben bé si així tot agafarà la forma que li pertoca, sense saber, però, si aquesta forma és la bona, la correcte.

Premi Dardo 2008

N' Skorbuto m'ha atorgat aquest premi...

No sé exactament què dir, ni què s’espera de mi, però simplement vull donar les gràcies a Skorbuto, per mi significa molt el premi.

El fet d’escriure i que a algú li agradi allò que he escrit, em motiva per seguir. No fa molt que tenc el blog, però sí que fa molt que escrivia sols per a mi. Ningú no ho llegia. En un principi no sabia si compartir els meus escrits seria bo, si a algú li agradarien, però he vist que sí, que hi ha gent que espera que escrigui alguna cosa, que els arribi el tacte de les paraules...
Podria dir molt més, escriure molt més, però vull resumir-ho tot en una sola paraula: Gràcies. Gràcies als que em llegiu, als que em deixau algun comentari, us don unes ‘gràcies’ especials, perquè sou vosaltres els que em feu seguir escrivint en aquest petit món. Als que em llegiu i no escriviu, també us don les gràcies, tot i que no us vegi...gràcies per ser-hi.
Ara ve quan l’he d’atorgar a cinc més, una tasca no gens fàcil, perquè l'atorgaria a quasi tots el blogs que conec.

A Noves Flors, perquè m’encanta el seu blog i sempre em descobreix coses noves.

A Diari d'un aprenentatge, perquè m'agrada el seu blog i se'm fa molt fàcil passar-hi temps llegint-lo.

A Res, perquè amb el seu 'res' em diu molt.

A Petita Criatura, perquè m'agraden tant les seves fotos com els seus escrits.

A Ariadna al laberint grotesc, perquè, entre d'altres coses, m'encanta com comenta els llibres.

“El I Lliurament de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de prestigi reconegut en el món de la literatura. Amb aquest premi es reconeixen els valors que cada blocaire mostra cada dia en l'esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.; que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu, el qual és i roman innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

Gràcies a tots.

Confessors

Te’m fas present quan no et correspondria, la teva imatge és un reducte de mi, que se m’aferra i s’escampa. I no sabria descriure el que sent, si no fos per la necessitat que tenc de desxifrar-ho.

Abaixo les escales, d’una a una, amb una bossa carregada d’instants minúsculs que s’acumulen com la sal s’acumula al fons d’un tassó d’aigua. Espitjo el botó de l’ascensor que m’allunya de tu i em poso a pensar de manera compulsiva. Com un tren exprés que viatja sense destí ni maquinista, sense fre. Entro dins l’ascensor i encara noto als meus llavis, el gust dels teus, m’oloro tota i m’entra dins la dolça sensació de tu, que em dura fins que l’ascensor em treu dels meus pensaments, amb un cop sec. Torno a la realitat i se m’accelera el cor quan pens en pretèrit.

El camí fins al cotxe sempre se’m fa etern. Les meves passes pareix que saben que camino en direcció contrària i que m’erro a cada pas. En canvi jo dictamino les meves accions fent-me veure la direcció que ha de seguir tot. I vulguis o no, la mitja hora que dura el camí, se’m fa petita, minúscula, al cap i a la fi, la carretera s’ha convertit amb la meva confessora, amb la meva lleial companya de viatge. Engego la ràdio, sempre l’engego, encara que sé, que de les 10 cançons que poden posar, tal vegada no n’escolti cap de sencera, sols frases aïllades. Perquè em passo el viatge com una màquina absent, pensant sense veu, tot i que el petit habitacle minúscul sols és governat per mi, entès per mi, confessat per mi. Només desig que el cotxe em guardi els secrets, que sigui capaç de resguardar totes les paraules que ha sentit, sobretot quan no dic res, quan m’empasso la solitud jo tota sola.

I vulguis o no, hem fet un pacte. Jo li conto tot i ell em fa de pont; em comunica de mi a mi mateixa, tot i que la majoria de vegades no senyalitzi bé el camí, m’erri, em confongui i, inevitablement, m’espanti.