He pensat fins i tot a escriure’t anònimament.
Agafar un full en blanc i començar a desdibuixar pensaments, a emmascarar de símbols sentiments, a tacar-los amb escriptura. I llavors sembla tan senzill…no haver d’enfrontar-se cara a cara amb la realitat, moltes vegades crua i punxant, no haver de donar fortalesa a paraules que es troben submergides dins la covardia. I a poc a poc, sense quasi adonar-te’n, escrius. El teu cap dóna el tret de sortida a unes mans que escriuen allò que no ets capaç de dir, i te les mires, i les sents còmplices de tanta por acumulada. I t’agradaria no haver-ho d’escriure, poder-ho dir, tenir el coratge de mirar als ulls i que et surtin les paraules adequades, una darrera l’altra, perfectament ordenades i amb un cert ritme i sintonia. Però saps que no és així, i és aquí quan arribes a la conclusió més encertada: ho escrius perquè els mots no surten quan t’encares a l’assumpte, es queden a dintre i no saps ben bé on…
És curiós, és molt més senzill enfrontar-se a la fredor d’un paper en blanc, un paper que no et pot rebatre res, que no reaccionarà de cap manera, un paper que al cap i a la fi no t’importa, no te l’estimes. I mot rere mot, confecciones una mena de recorregut turístic pel mapa dels teus pensaments. Un recorregut que, de vegades, es troba ben senyalitzat, camí per camí, fins i tot drecera per drecera. En canvi d’altres, és un bullit de línies que no saps on van, d’on vénen, on acaben…
És aquí quan vols que tot s’aclareixi i ho escrius, sense saber ben bé si així tot agafarà la forma que li pertoca, sense saber, però, si aquesta forma és la bona, la correcte.
11 comentaris:
És la màgia d'un paper en blanc, la qüestió és si després sóm capaços o no de fer arribar el que pensem, somiem o sentim a la persona que l'ha de rebre.
En el primer moment sempre m'ha costat molt, sempre em pregunto I ara que poso? No sé per on començar, però un cop començat és com si no fos jo mateixa. Després,un cop acabat i sense poder fer esmena, m'arrenpenteixo i penso que no he dit el que volia exactament.
El paper en blanc sempre ajuda a sortir a aquelles paraules més temeroses de veure la llum, aquelles que, moltes vegades, ni nosaltres mateixos sabem que portem dins. És, amb permís del gos, el millor amic de l'ésser humà (anava a posar home, però sovint no es considera políticament correcte). Salutacions!
Un paper en blanc, o una pantalla d'ordinador. Escriure sempre ens dóna més temps, ens permet donar-hi voltes, trobar les paraules justes. I potser després tampoc no aconseguim expressar el que volem, però quan fem un cara a cara, qualsevol cosa que haguem planejat es perd, i comença la improvisació, que és justament el que no volíem. Som covards. Però per si de cas, que no ens treguin els fulls de paper en blanc.
T'entenc tant bé... i és que de vegades davant d'un paper o bé com diuen en una pantalla les coses en desxifrar-les es poden veure d'una altra forma... tot anirà bé :) bon post, m'ha agradat molt!
... No sabria dir si mai acabem d'avocar tot el que tenim dins. Tampoc podria assegurar que un espai en blanc, amb aquesta mena de buit infinit, és realment com aquells pous sense final, on tot s'hi pot posar. No ho sé, perquè crec que resulta molt difícil posar-se davant dels sentiments i dels pensaments, de les emocions i de les reflexions, amb aquella mena de clarividència que fa que el cabdell es vagi desfent seguint el fil sense embolicar-se. I tot i reconèixer que si es fa així, resulta menys difícil que si tens un ulls al davant, una mirada que va davant d'un gest i una expressió, mai acaba de ser la forma bona, per molt que estiris la mà i et sembli poder-la roçar amb la punta dels dits...
Skorbuto: molt cert, les paraules són símbols, el secret rau en convertir-les en tacte, que arribin com han d'arribar...
Joana: a mi em passa el mateix. Sempre pens que podria haver dit molt més...
Poeta per un dia: per a mi sí que és el millor amic ;)
Xexu: la improvització, efectivament. Tenc un post que parla d'una situació així: quan tot allò que has previst que diràs s'esmicola...
Cesc: gràcies. Desxifrar-les, el gran esforç.
Digue'm ariadna: Jo crec que no, que mai no ho acabam de mollar tot, sempre ens queda alguna cosa dins. És molt i molt difícil (o almenys per a mi) posar-se davant els sentiments (pensaments), però el paper m'ajuda, d'alguna manera fa que em concentri, que intenti treure-ho tot. És un petit exercici mental que no solc fer si no és davant d'un paper en blanc (o davant de la pantalla de l'ordinador).
La sensibilitat i la timidesa ens obliguen de vegades a desdibuixar pensaments, com tu bé dius, i plasmar-los en un paper en blanc.
M'ho conec, això.
Comprar un llibre no és una cosa despreciable, per jo allò despreciable és que te'l venguin.
quan els papers
es mullen,
ens adonem del que realment...paper!
salut!!!
llastima que les persones no siguem papers en blanc i no sigui fàcil escriure-hi...
Publica un comentari a l'entrada