Diuen que el tren de la vida només passa una vegada o que hi ha persones que duen un tren de vida superior a les seves possibilitats…Jo encara filaré més prim i diré que el tren és la vida. Exacte, la vida és com un tren. T’hi apujes (o t’hi apugen) un bon vint-i-dos d’Octubre de 1988, sense bitllet, sense una destinació assagurada, sense retorn, sense equipatge i sense seient. I ja estàs ben enmig. El tren arranca i tu t’aferres al tren, a la vida. Mires per la finestra i les imatges del que hi ha a fora passen tan ràpid que t’has d’aturar de mirar perquè t’arriben a fer mal als ulls i t’has de concentrar amb el que hi ha dintre, vora teu. Quan algú neix, no neix sol. Milions de persones al món també neixen en aquest instant i milions, desgraciadament, moren. Tot i així, les persones que et trobes dins el vagó, comparteixen un lloc, un temps i un espai, que seran el mateix que els teus, amb poques diferències. Mires al teu entorn i tu, dreta enmig del vagó del tren, observes el que t’envolta, el que comparteixes i et dius a tu mateix que aquest camí serà (esperem) massa llarg per a passar-lo sol, enmig del vagó. I és llavors quan t’adones que un bon grapat de seients són buits. És hora de triar. Potser triar sigui una de les elecciones més difícils en la vida i irònicament, és la que feim més: triam els amics que volen tenir en la infància, els de l’adolescència, escollim la jaqueta que més ens agrada o el pentinat que més ens afavoreix. Triam la música que volem escoltar i escollim les pel·lícules que ens agradaria veure. Fins i tot quan volem no triar, no triam, però al cap i a la fi estam triant, triam no fer-ho. I és que si ens hi fixam bé, gairebé tot es resumeix a això: què és que triam i en funció de què ho triam. En definitiva, triam una manera de viure, d’entre tantes possibles, això sí, amb uns certs límits i restriccions que ens vénen de fàbrica, però dins d’aquests límits, triam nosaltres (hauríem de triar nosaltres) ja que ningú més que nosaltres sofrirà les conseqüències, bones o dolentes, de la nostra tria.
I un bon dia, el tren s’atura de manera inesperada, i algunes de les persones amb les quals has compartit un trajecte, baixen. I d’algunes d’elles es deprèn una olor, un record, allò que et deixen i que en molts de casos, no te’n pots desprendre.
14 comentaris:
Un post magnífic, i una metàfora molt encertada. No ets la primera que sento comparar la vida amb un tren, jo mateix ho vaig fer una temporada, encara que no era la vida en si, sinó una fase de la vida. Però m'ha agradat molt com ho has explicat, tant que em quedo sense paraules per complementar-ho.
10 anys menys que jo tens? Uf!
Hola xexu!
Ara ja sé més o menys quants en tens tu! ;)
Gràcies per les teves paraules.
Triar és molt difícil.
Crec que n’aprenen quan ja som a punt d'arribar al destí final del tren.
Per molt que ens hi posem sempre acabem triant, de grat o per força.
M'ha encisat la fora de descriure-ho, saps hi ha una cançó de Revolver que diu que el més important és agafar el tren ni que sigui a l'últim vagó i tots anem en vagons, però és tant cert el que dius... estem en un tren i hi ha trens que no passen mai :) a cudiar-se molt :)
Si, ens passem la vida triant, trio engegar o no l'ordinador, de tot el que em diuen que hi ha al menú per dinar he de triar, de vegades no el que m'agrada sinò que és el que menys em desagrada. De vegades, el tren alenteix la marxa i pots gaudir del paisatge.
M'alegre de poder compartir amb tu, en el tren, una part del trajecte, gràcies al blog.
Bimbonocilla: triar és molt complicat, sí, sempre.
Skorbuto: sí, és així. Tant de bo sempre haguéssim de triar de bon grat.
Cesc: jo crec que sempre agafam el tren, fins i tot l'agafen aquells que diuen que el seu ha passat.
Joana: les vegades que el tren es retura són força gratificadores, encara que siguin comptades.
Novesflors: jo també me n'alegr. Gràcies per ser-hi :)
felicitats per aquest 10000.. a mi em falta moltissim per atrapar-te xica!
a cuidar-se!
De tot el que has dit, el que més m'agrada és la idea de triar (i això de que fins i tot quan no triem ja estem triant alguna cosa!). I aquest bon dia que el tren s'atura, no podries ser tu mateixa la que baixés?
Per cert, cada cop que clico als comentaris del teu blog em surt l'himne del Madrid, això comença a inquietar-me...
... i cada tren va per unes vies de ferro colat que el condueixen en una única direcció, d'antuvi establerta en el moment que compres el bitllet, irrevocable com el destí (si vols anomenar-lo així)....
... alguna vegada, però,(i tots els que fem servir la renfe ho hem viscut) un tren s'avaria a mitja via, entre estacions, i llavors en ve un altre que es situa de forma paral·lela al primer, s'obren les portes i tothom passa d'un tren a l'altre tren...
... altres vegades, si viatges de nit, quan proves de mirar cap a fora de la finestra, per veure i entendre el món, per agafar una certa perspectiva que et permeti comprendre l'interior del teu vagó, la única cosa que veus és el teu propi reflexe, i el dels teus companys viatgers...
... et tren, font de vida i inspiració...
Petonets!
Benvinguda Martha!, gràcies per passar per aquí :)
Efectivament, Cnossos, que el tren es pot aturar de sobte i jo mateixa baixar...i cadascú li donaria una interpretació. Per cert, això de l'himne del madrid, no m'agrada gens a mi tampoc, esperem que se'n vagi aviat :S
Poeta per un dia: ets poeta fins i tot en els comentaris! De fet, la metàfora del tren és cert que dóna per molt. La vida és imprevisible i heterogènia, i això dóna una infinitat de possibilitats.
...un tren amb obstacles, amb esperes, amb somriures de desconeguts i abraçades d'amics, un tren de vida i de mort, un tren que avança i que no torna mai enrere, un tren vell però amb força, un tren que tots agafem quan naixem i que no volem deixar anar mai :)
Cert, cert, cert. La nostra vida és un tren i cada parada és aquell record que ens fa ensenyar les dents o abaixar els ulls.
petó! (i amb el teu permís, quedes fitxada al meu bloc!)
si això fos la vida... jo estaria encantat! de compartir-la amb tu, i sempre amb la màgia d'un somriure!!
m'agraden els teus escrits.
salut!!
Publica un comentari a l'entrada