Diamant

EXCELSIOR

Vigila, esperit, vigila,

no perdis mai el teu nord,

no et deixis dur a la tranquil.la

aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,

no miris les platges roïns,

dóna el front en el gran aire,

sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,

del cel al mar transparent,

sempre entorn aigües esteses

que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,

fuig dels horitzons mesquins:

sempre al mar, al gran mar noble;

sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,

oblida't de ton regrés:

no s'acaba el teu viatge,

no s'acabarà mai més.

Joan Maragall

I de sobte, la vida et fa l'ullet i et diu que segueixis, que vas per bon camí, quan, en una obra de teatre, et trobes cara a cara amb el poema que et marca el nord i t'infla les veles. Perquè, almenys a mi, hi ha poemes que em brosten com fulles i germinen en mi i tenc així, aquelles paraules precises que aconsegueixen salvar-me a cada instant. Maragall ja sabia que quedar, restar immoble, és involucionar. L'aigua estancada fa pudor, l'aigua mansa del port en què visc m'obliga a cercar nous horitzons que m'omplin les sabates d'aigües novelles, de vent fresc, de ports inconeguts. Aquella Ítaca que no neix, sinó en el propi cor i que sent reviscolar; com quan t'aïlles del renou eixordador i només et toquen aquelles paraules finals d'un llibre que et marcà per sempre: "Contents"

Mallorca

Ja està decidit i, em creguis o no,
la sentència ha costat sang, suor i llàgrimes.
I tanmateix la nostra existència és microscòpica,
un fil de vida dins un teixit més mort que viu.

No culparé el món de la mida de la ferida,
ni n'esperaré condemna o absolució.
El remei serà bo i just en la mesura que
em salvi i em canviï a mi.

Et diré adéu i no esperaré resposta.
Només desitj que no aparegui l'instant
en què revifin les paraules gravades
d'aquell disc que vares comprar
un divendres d'estretors:

T'enyor tant

me fas tanta falta 

i me sap tant de greu...

Tot final és un nou principi

Els finals són tots iguals

capses i cotxades

rodes i pals...

Pals a les rodes i capses de memòries minúscules
empaquetades amb sentiments contraposats.
Cotxades plenes d'ulls que tornen a mirar
amb esperança renovada,
allò que serà ca nostra
una altra vegada.

Perquè, al cap i a la fi,
ca meva és la terra que trepitj,
les ombres que no veig
i els llums que m'enlluernen.

Si tots els llibres són paraules juntes
per atzar,
l'atzar construirà nous finals
i històries descambuixades.

No et preocupis,
la nostra novel·la serà
un d'aquells llibres
de lectura obligatòria.

Reserva

"Des que no hi ets, vaig en reserva, en punt mort, mor mala herba...

Dona'm sort i adéu

Des que no hi ets, passos de zebra, peus de plom

no som qui era

i qui som

no ho sé."

                                               Da Souza

La veu que em mou els músculs,
em demana que no t'esborri els detalls,
que vegi en tu la pluja,
i aquell sol que ens malmenava els ulls
aquells divendres de calor.

Vares construir un jo en un tu massa poc profund
Vares fer un solc i hi enterrares l'essència, arena avall.
Ara la mar se n'ha duit les petjades que deixares
en aquella pell, tan meva com teva.

Ara que no hi ets,
jo mai més no seré qui era, 
i qui som? No ho sé...

Altres braços em solquen la pell
i hi troben, en cada abraçada,
el plom que fa créixer els dies
i, enmig de tot,
un amarg regust de tu.

Quo vadis?

Les paraules atzaroses i
les que creies desfermades
són les que et toquen les entranyes
aquell horabaixa que has omplit, de llibres, la buidor.

Són paraules que compres cares
perquè no les esperaves
perquè algú et va prometre algun dia
que el final de la història
no seria tan sagnant.

L'estopeig del darrer clip d'aquella pel·lícula
que dilueix els pensaments i els mescla
és la por que trobam darrere de cada cantonada
quan ens llançam a l'abisme obscur del canvi.

Res no ens pertany ni ens és fidel,
allò que creim segur és aquell miratge del desert
quan necessitam beure glopades de veritat,
però no és res més que la vida
que ens confirma que, de cert,
només tenim la incertesa.

Mudar

Aquelles sandàlies que et feien mal

són les que trob cada dia

en aquell racó d'armari que creies perdut

En aquest moment de paraules enreixades, 

de llibertat fictícia i crua, de por...

canvies, sense tu saber-ho

i les branques d'aquell arbre que creies arrelat

al ventre

al coixí

a la sola de les sabates,

s'estellen en bocins petits,

quasi invisibles a la vista.

Els canvis...mudar..anar-se'n...

mudaven les mans de jove i creixien taques al cos

on abans hi havia laberints.

Ara tot és conegut,

i només deman que l'èxit o el fracàs

depengui només de nosaltres.

Ajuda

Algú va escriure un dia que un paper en blanc l'aterrava. Enmig d'aquesta batzegada que vivim cada dia, enmig de les petiteses i les grandeses que ens omplen els moments, hi som, ferms i hieràtics en aquesta lluita equilibrística que ens tomba amb l'alè més subtil. De vegades, sense saber des d'on, ens arriba l'empenta, la glopada de força que ens empeny, salvatge, a continuar.

Feia temps que volia reprendre la certesa d'escriure, que tant he gaudit. Ara, amb ajuda externa que no m'esperava, m'ha encoratjat a continuar acariciant el tacte d'aquelles paraules que creia oblidades, d'aquelles que pensava que no tornaria a trobar mai més en aquell racó del meu cap.

Teló

La ciutat ens allunya,

ens separa,

tal com ella: esqueixada

per les aigües del Liffey.

Però no t’espantis,

aquest bastió ens fa d’aixopluc,

de nou renéixer,

on tu, et trobes dins del fred de cada matí

i jo, dins les ombres de cada tarda.

Som aquí, i hem deixat les arrels ben ancorades

ben aferrades al ventre

perquè tornar és també el camí

i l’objectiu és no errar-hi cap passa.