Paüra

Aquest fil que em manté dreta és la mateixa màscara que m'ha amagat durant anys. No vull que creguis que ja m'he rendit, vull que pensis que una victòria pot significar veure la redempció dins dels teus ulls, o estrènyer fort la mà que tant t'ha costat, de vegades, allargar. No seré mai qui creus que sóc, perquè els murs que no he botat han estat sempre més dels que sí que he superat. I de vegades, només quan em canvio les pupil·les per les teves, puc veure paisatges magnífics, puc veure els fonaments que sense voler has construït, trontollar-se. És aquesta nafra la que fa que, sovint, m'aferri tant a allò que sé que caurà, que per uns instants em veig prou forta com per poder suportar-ho. Ara sé que aquestes barreres no et mantenen fora a tu, sinó a mi a dins. No vulguis aïllar-me dels perills que m'esperen darrere de qualsevol acció, perquè serà precisament quan el dolor em toqui de prop que em sentiré viure, quan vegi que, per molt que creixi, seguiré tenint les mateixes pors que quan tenia deu anys i tu venies, sempre venies, a llevar-me-les.