Bocins

I va succeir...se’m va quedar mirant fixament, estupefacte, atordit, com si li mancàs l’alè, com si volgués esborrar, una a una, les paraules que li havia dit.

Era un dissabte d’hivern. El temps no m’ajudava, les boires havien conspirat contra mi i havien decidit tapar el cel, cobrir-lo amb el seu tel de foscor, un tel que despertava en mi un sentiment d’angúnia, un sentiment que em comprimia i em paralitzava; em glaçava la sang. Però no podia deixar-me vèncer. Les coses no funcionaven i havia decidit posar punt i final, saltar d’una vegada a l’abisme de la valentia, i havia decidit saltar-hi d’un cop. Havíem quedat per veure’ns el vespre al bar del poble. Tot l’horabaixa havia estat rumiant com li diria i en quin moment. M’havia escrit les paraules que sabia cert que serien, per a ell, com aquelles punxes que es claven i després costen de treure. Però tot i així les hi havia de dir. Perquè no em deixàs res, les havia forjades al paper i me les havia après de memòria. Estava confosa, en desòrbita, com si els meus pensaments ressonassin i rebotassin dintre del meu cap sense direcció alguna. L’horabaixa se’m feia etern. Per una banda, desitjava que el vespre no arribàs i, per l’altra, volia que tot s’hagués acabat. En aquell moment pensava per què em sentia així, què era el que no havia funcionat. Interiorment ho sabia, però no ho volia admetre. La raó i el cor nedaven contra la meva intencionalitat de bona persona. Havia decidit que ell o jo; una elecció partidista, blanc o negre, no hi havia grisos. Sabia que li feria mal, però jo també patia i a més era un patiment doble; per ell i per mi, ja que el meu engany ens abraçava a tots dos. Mirava les agulles del rellotge i pareixia que, rialloses, enlloc d’avançar, retrocedien. Un intent de retirada en el darrer moment en va venir al cap, però conscient que el meu cor i el meu cap ballaven danses distintes, el vaig reprimir durament. I va arribar el moment. Vaig sortir de casa protegida amb una armadura que m’havia confeccionat jo mateixa, a fi que el que veiés o el que sentís, no m’afectàs, no em ferís. El camí fins al bar no era gaire llarg, però, un cop més, no li veia fi. Al cap de cinc minuts vaig arribar davant del bar i el vaig veure. De cop, un tros de la meva cuirassa ja se n’havia anat, s’havia difós. Es va acostar i en aquell precís instant hagués venut la meva ànima a Llucifer perquè m’hagués tret d’allà, no m’importava si em duia a l’infern mateix, ja que em sentia diable per dintre. Ens vam fer un petó a la galta. Aquells instants que durà aquell acte, el meu cap, sense avisar-me, va associar aquell petó amb el de Judes. Tenia por i molta més por de la meva por. Tenia por de fer-li mal, que en el fons sabia que inevitablement li faria. Vàrem entrar al bar i ens vàrem asseure cara a cara, com jutge i acusat. En aquell moment no sabia si em sentia una cosa o l’altra. Em mirava i em somreia, com aquell infant que juga, content, abans que se li rompi la jugueta. No podia més, havia de dir-li. Era això o cremar-me per dintre, o enfonsar-me dins de la meva mar d’angúnia, dins de la meva pròpia existència. Vaig cridar-li l’atenció i em va mirar. I llavors li vaig dir, li vaig amollar com aquell qui amolla una olla que crema, tot d’un cop!

I va succeir...se’m va quedar mirant fixament, estupefacte, atordit, com si li mancàs l’alè, com si volgués esborrar, una a una, les paraules que li havia dit.

Llavors vaig repassar de memòria les paraules que m’havia après i vaig veure com aquestes s’anaven entrellaçant, desordenant dintre del meu cap, i llavors es feia un buit, un abisme infernal on les paraules anaven caient una a una, sense poder aturar-les, sense poder salvar-les de l’oblit. Només m’havia sortit una frase de les tantes que m’havia preparat. Al cap i a la fi era la frase més important, la que ho resumia tot. Entre ell i jo només hi havia silenci i buit. Encara seguia rígid, inherent, com si el cos no tingués persona a dintre. El vaig mirar als ulls a fi d’esbrinar com se sentia, què rumiava, però em vaig trobar amb uns ulls fixes, inexpressius, glaçats.
Interiorment, però, sabia que no feia falta que em digués res: els seu silenci estava replè de paraules. Vaig fer el gest d’aixecar-me i em va agafar del braç. Vaig sentir un cal fred que m’envaïa tot el cos, com quan esperes aquella turmenta feréstega que està a punt de trobar-te. Em va mirar als ulls i em digué que no ho fes, que m’estimava.
Vaig sentir com la meva cuirassa es desprenia del meu cos, es feia bocins, s’esmicolava. Però no podia tornar enrere, ja prou m’havia costat arribar allà on era. Li vaig dir que ho sentia dintre de l’ànima, però que no podia ser. Em va amollar el braç. Aquell gest va ser decisiu. Era un gest amb una infinitat de connotacions. Me n’havia desfet, m’havia deixat anar com quan alliberes un ocell en captivitat; per a sempre. Potser fos la darrera vegada que intercanviàvem una sèrie de mots, potser fos la darrera vegada que el veia i el tenia a prop. Jo ho sabia, sabia que l’ocell no tornaria a la gàbia. Vaig sortir del bar. Aquell dia feia més fred que els altres, o potser era perquè jo ja havia sortida freda, gelada per dintre, del bar. Em vaig posar la jaqueta, com si fos, en aquell instant, l’única armadura que em quedava, i així era. Vaig mirar al cel en un afany que em donàs un veredicte, però no ho va fer, no em va dir res. Vaig girar-me per mirar si encara es trobava a dintre del bar i allí el vaig veure. Assegut a la cadira, com si esperàs que jo em refés i tornàs a dintre. Però no ho vaig fer. No li veia la cara, em donava l’esquena, literalment i, tal vegada, simbòlicament. Un oratge fred em va fregar la cara, com si em recordàs que en el camí que jo havia triat no hi havia possibilitat de tornar enrere. Vaig començar a caminar cap a casa. Els carrers pareixia que se’m venien a sobre, s’estrenyien. Les cases em miraven amb mals ulls i de, tant en tant, un ca deixava anar el seu udol. Era una imatge ferotge; ni en els meus malsons més cruels havia vist una cosa així. Al cel, la lluna brillava esplendorosa, plena, clara. Vaig pensar que feia goig mirar-la. Semblava que em somreia i aleshores em vaig eixerir. Era la primera vegada en tota la nit que em sentia acaronada, protegida. No trobava a faltar la meva cuirassa. Em vaig pujar la cremallera de l’abric. Cada cop feia més fred. Vaig mirar el rellotge i marcava les 12 i mitja. Vaig sentir les campanes de l’església i, sense voler-ho, em varen entrar dins del cos, fins a l’interior. Les sentia i, al mateix temps, sentia la veu d’ell que em demanava que no ho fes. Un cop de campana i aquests tres mots, era el que m’havia quedat a dintre. Vaig accelerar el pas, com si amb aquell gest deixàs les veus del meu cap al darrere. Vaig arribar a casa. Vaig pujar els escalons intentant no mirar allà on s’acabaven, com si allí m’esperàs la veu de la meva consciència, llavors silenciada, però que lluitava a tot cor per fer-se sentir. Vaig arribar al replà de la porta, i vaig expulsar aire, deixant anar un petit grau d’amargor que em recorria les venes. Vaig obrir la porta de casa i totes les meves pors varen entrar dintre, amb mi.

I llavors va succeir...em vaig quedar quieta, paralitzada, amb la mirada fixa, com si volgués veure més enllà, com si volgués esborrar, una a una, les paraules que li havia dit.