El llenguatge d'una mirada

Alguns investigadors han demostrat que entre un 60 i un 70% del que comunicam ho feim mitjançant el llenguatge no verbal; és a dir, amb gests, aparença, postura, mirada, i expressió.

Amb una sola mirada, postura o gest de l’altra persona, ens podem sentir incòmodes, nerviosos o enfadats o pel contrari, alegres i optimistes.

El llenguatge no verbal és en gran mesura innat; i en part, imitatiu i après. Conèixer-lo ens ajuda a saber més de nosaltres mateixos, a millorar les relacions amb els altres i a saber quin tipus de persona tenim davant. Pens que la intuïció femenina, que no és un tòpic sinó el resultat d’una major activitat de l’hemisferi dret del cervell, ens ajuda a les dones a interpretar millor aquest tipus de llenguatge.

A través de la vista rebem la primera impressió sobre una persona, un lloc...i ja diuen que “la primera impressió és la que compta”. Està ja formada als 2 o 3 minuts d’haver conegut una persona i és en aquest temps tan curt quan decidim si ens agrada o no. Aquesta primera impressió sol mantenir-se quasi sempre i s’ha format sense que intervengui ni la lògica ni la raó.
La famosa frase “l’amor és cec” és possiblement certa, perquè no ens deixa veure els defectes de la persona estimada.

Els ulls tenen molta importància i és molt el que podem comunicar amb ells. Recordem que hi ha “mirades que maten”: tots recordam alguna ocasió en què el pare o algun professor ens han donat un ordre només amb sola una mirada.

Hi ha mirades apagades, mirades alegres (quan veim una persona que enyoràvem),mirades tristes (quan hem perdut un ser estimat), mirades innocents (com les d’un nin davant una cavalcada de Reis), mirades senzilles i transparents (com d’un bon amic) i mirades esquives (davant la pertorbació que ens produeix sentir-nos observats) o mirades condemnatòries (com les d’alguns jutges).

També hi ha mirades comprensives (com les de les bones persones) i mirades carinyoses (com les de la mare). També hi ha mirades d’odi, com les dels nostres enemics, i mirades d’aprovació, com les d’una professora en entregar-nos un bon examen. Hi ha mirades humils, com les de la gent que ho és i mirades altaneres, com les de la gent que ens menysprea. Les mirades fredes, com les dels assassins i les mirades acollidores, com les dels voluntaris que reben els immigrants. Hi ha mirades indiferents, quan ens creuam amb algú pel carrer i mirades possessives, com les d’algú gelós. També hem tengut a vegades la mirada perduda, quan estam absents. També existeix la mirada seductora i provocadora.

Hi ha mirades atentes, si ens importa el que l’interlocutor ens comunica. Hi ha mirades amagades darrera unes negres ulleres de sol que ens indiquen que la persona és inaccessible o reservada o insegura o simplement que no vol que sapiguem on mira. Hi ha mirades enigmàtiques: ningú no oblida la mirada de la Gioconda. Hi ha mirades plenes de curiositat, com les d’un nin que destripa una jugueta per saber què hi ha al dedins.
Moltes persones majors, que han viscut plenament i en pau en si mateixes manifesten només amb la mirada maduresa humana i harmonia interior.

El lloc on dirigim la mirada també diu molt de nosaltres. Quan acabam de conèixer una persona, mantenim la nostra mirada dins el triangle format pels ulls i el nas i entre amics l’ampliam per incloure la boca. Si la mirada es baixa de la cara solem interpretar-ho com un major desig d’intimitat i a vegades, sobretot a les dones, fa que ens sentiguem nervioses o enfadades si ho interpretam com una insinuació.

El temps durant el qual una persona manté la seva mirada també ens diu molt d’ella. Les persones insegures la mantenen menys temps. En canvi, les persones segures de si mateixes, mantendran la mirada més temps. Quan algú ens elogia, la mantenim més.

Recordem que els ulls són les finestres de l’ànima i que l’interior de l’ésser humà guaita en la seva mirada. Per això ens diuen tant, i també per això és un art aprendre a llegir en els ulls de les persones i poder ajudar-les. Les bones mares ho saben fer i també els bons amics i els bons mestres. Només amb el sol fet de mirar els ulls d’una persona propera a nosaltres sabem què sent o què vol.

No és el mateix veure i mirar. Tots sabem veure, si no som cecs, però no tots sabem mirar. Hi ha vegades que no miram, perquè simplement no ens fixam adequadament.

Crec que en el món d’avui, tan ple de presses i d’estímuls buits, on falten molts valors, seria necessari aprendre a mirar i saber oferir una mirada afectuosa, neta i sincera. Ens fa falta saber “mirar amb bons ulls”, per treure el millor, no només de les persones, sinó també de la vida. Sens dubte, viuríem més feliços.