No sé què em va fer no demanar-te res,
quan amagaves la teva vida dins d'una capsa de color blau cel.
Tot feia olor de vell.
Jo només volia repetir les olors
que teníem quan tot era jove
i viu
i net.
Ara ja sé que res no és mai debades.
Ja saps com em fascinen les bones olors!
i tu tens aquella olor de saladina i de música,
aquella olor que em tranquil·litzava
quan em trobava ja massa cansada d'ensumar fragilitats.
Ara, sola,
m'he perdut entre noves olors
que voldria tornar a sentir.
Però no t'equivoquis,
no estic cercant la teva,
sinó aquella olor subtil que em recordi a mi mateixa,
perquè jo,
encara duc olor de tu.
divendres, 17 de febrer del 2012
dijous, 16 de febrer del 2012
En procés
No hi ha temps que no torn. Ara és l'hora de tornar als orígens, de reblanir allò que ha tornat fort i de madurar allò que és massa blan. Un sol gest no ens jutja: ni ens indulta ni ens condemna. No em cansaré mai de reproduir aquest poema de Martí i Pol:
Un gest, has dit, rebla tota una vida.
Potser sí, però pensa
que cap gest no et pot retre
tots els colors perduts per refús o desídia,
tot l’aldarull fecund de veus en discordança.
Esmerça, doncs, el temps de què disposes
a construir, pacientment i amb urc,
el refugi en què vius,
maó rere maó
fins a culminar l’obra;
vulgue´l ofert a totes les clarors,
i no esperis, badoc o rondinaire,
prodigis i senyals
ni el gest sublim que tot ho justifica.
Res no et serà donat des de l´enlloc que et tempta.
Edifica’t;
ja ho saps, t’hi va la vida.
que cap gest no et pot retre
tots els colors perduts per refús o desídia,
tot l’aldarull fecund de veus en discordança.
Esmerça, doncs, el temps de què disposes
a construir, pacientment i amb urc,
el refugi en què vius,
maó rere maó
fins a culminar l’obra;
vulgue´l ofert a totes les clarors,
i no esperis, badoc o rondinaire,
prodigis i senyals
ni el gest sublim que tot ho justifica.
Res no et serà donat des de l´enlloc que et tempta.
Edifica’t;
ja ho saps, t’hi va la vida.
dijous, 22 de desembre del 2011
T'abandono
T'abandono sovint
i t'aboco al buit de la tristesa,
et faig tan entotsolada com jo,
a tu, trista i grisa imatge
que calladament,
sempre m'acompanyes.
T'abandono sovint i em lliuro
a altres plaers frívols i efímers
que em fan pensar que no et necessito
quan sé que no és així.
Et canvio per esperança
i et relego als moments d'angoixa
i de solitud.
Et prostitueixo sense remordiments,
t'utilitzo en veu alta,
t'absorbeixo la dignitat.
Només t'enyoro quan la totsolesa em desperta
de matinada,
i em fa agafar aquell llibre que vaig comprar
per no oblidar-te
quan t'oblido.
i t'aboco al buit de la tristesa,
et faig tan entotsolada com jo,
a tu, trista i grisa imatge
que calladament,
sempre m'acompanyes.
T'abandono sovint i em lliuro
a altres plaers frívols i efímers
que em fan pensar que no et necessito
quan sé que no és així.
Et canvio per esperança
i et relego als moments d'angoixa
i de solitud.
Et prostitueixo sense remordiments,
t'utilitzo en veu alta,
t'absorbeixo la dignitat.
Només t'enyoro quan la totsolesa em desperta
de matinada,
i em fa agafar aquell llibre que vaig comprar
per no oblidar-te
quan t'oblido.
diumenge, 4 de setembre del 2011
Apocalipsi
Avui fa dia d'apocalipsi.
M'agrada la pluja d'estiu.
El cel de mil colors.
La mar lluenta.
Avui fa dia d'apocalipsi.
De vida vençuda pels anys.
M'agrada la humitat de la terra
I l'aire fresc d'olor d'aigua.
Avui fa dia d'apocalipsi.
De vida cansada i de món obsolet.
M'agrada l'olor de final
que desprèn la novetat.
M'agrada la sensació de quietud
i la finitud de l'univers.
M'agrada saber que s'acaba,
Que sabem on és el final.
Avui és el dia del meu apocalipsi,
aquell que sempre continua,
que no s'acaba mai.
M'agrada la pluja d'estiu.
El cel de mil colors.
La mar lluenta.
Avui fa dia d'apocalipsi.
De vida vençuda pels anys.
M'agrada la humitat de la terra
I l'aire fresc d'olor d'aigua.
Avui fa dia d'apocalipsi.
De vida cansada i de món obsolet.
M'agrada l'olor de final
que desprèn la novetat.
M'agrada la sensació de quietud
i la finitud de l'univers.
M'agrada saber que s'acaba,
Que sabem on és el final.
Avui és el dia del meu apocalipsi,
aquell que sempre continua,
que no s'acaba mai.
dilluns, 8 d’agost del 2011
S'estimaven
Caminaven a la vorera de l'ombra,
on el sol els escalfava els cabells
tendres, plens de joventut.
La sang se'ls omplia de quimeres
mentre s'amagaven entre els arbres,
enmig de verdors i de rialles.
Varen saber que la vida, de vegades,
et condemna a ser feliç i que el camí
és ple de flors i carícies.
S'estimaven, cansadament,
després dels anys i les caminades.
Ara la verdor ja no era verda
i caminaven per l'ombra,
perquè els ossos eren vells
i el sol massa jove.
on el sol els escalfava els cabells
tendres, plens de joventut.
La sang se'ls omplia de quimeres
mentre s'amagaven entre els arbres,
enmig de verdors i de rialles.
Varen saber que la vida, de vegades,
et condemna a ser feliç i que el camí
és ple de flors i carícies.
S'estimaven, cansadament,
després dels anys i les caminades.
Ara la verdor ja no era verda
i caminaven per l'ombra,
perquè els ossos eren vells
i el sol massa jove.
dimarts, 12 de juliol del 2011
Oprimides
Mai no vares veure't capaç de congelar la calor
dins el termòstat que guardaves amb angúnia.
dins les teves mans de ca de bou.
No vares gosar esmerçar-les amb els anys
pocs i molts, serens i cridassers.
dins els anys mancats de pedra
No pogueres esculpir, maó rere maó
la vida que tengueres.
dins la terra que et veié edificar-te
No vares poder creure't mai
serventa i esclava de tu mateixa
dins el rol que t'enterrà.
Ara supliques que l'amargor et deixi llegir un llibre
o tocar algunes tecles del teu piano.
Però no pots.
Tens els ulls massa castigats pels anys.
No desitges res, és inútil, et conformes que els teu fills
tenguin i siguin tot allò que
ni vares tenir
ni et varen deixar ser.
dins el termòstat que guardaves amb angúnia.
dins les teves mans de ca de bou.
No vares gosar esmerçar-les amb els anys
pocs i molts, serens i cridassers.
dins els anys mancats de pedra
No pogueres esculpir, maó rere maó
la vida que tengueres.
dins la terra que et veié edificar-te
No vares poder creure't mai
serventa i esclava de tu mateixa
dins el rol que t'enterrà.
Ara supliques que l'amargor et deixi llegir un llibre
o tocar algunes tecles del teu piano.
Però no pots.
Tens els ulls massa castigats pels anys.
No desitges res, és inútil, et conformes que els teu fills
tenguin i siguin tot allò que
ni vares tenir
ni et varen deixar ser.
Entrevista TVMallorca
http://www.rtvmallorca.cat/#noticies/18128
http://dai.ly/nZs9CL (copia'l i engaxa'l al navegador)
Aquests són els enllaços de l'entrevista que va sortir als informatius de TVMallorca, esperem que la cadena no tanqui i segueixi fent tan bona feina com fins ara.
http://dai.ly/nZs9CL (copia'l i engaxa'l al navegador)
Aquests són els enllaços de l'entrevista que va sortir als informatius de TVMallorca, esperem que la cadena no tanqui i segueixi fent tan bona feina com fins ara.
divendres, 1 de juliol del 2011
Entrevista IB3
El tacte de les paraules ha guanyat el segon premi del Concurs de blogs de la Universitat de les Illes Balears, amb la menció del jurat.
Aquesta és la mini entrevista que m'han fet a IB3
http://www.megaupload.com/?d=60A6EAWB
Aquesta és la mini entrevista que m'han fet a IB3
http://www.megaupload.com/?d=60A6EAWB
Subscriure's a:
Missatges (Atom)