Caminaven a la vorera de l'ombra,
on el sol els escalfava els cabells
tendres, plens de joventut.
La sang se'ls omplia de quimeres
mentre s'amagaven entre els arbres,
enmig de verdors i de rialles.
Varen saber que la vida, de vegades,
et condemna a ser feliç i que el camí
és ple de flors i carícies.
S'estimaven, cansadament,
després dels anys i les caminades.
Ara la verdor ja no era verda
i caminaven per l'ombra,
perquè els ossos eren vells
i el sol massa jove.
1 comentari:
Que maco això de que la vida de vegades et condemna a ser feliç. Una dolça condemna, en tot cas.
Publica un comentari a l'entrada