T'abandono

T'abandono sovint
i t'aboco al buit de la tristesa,
et faig tan entotsolada com jo,
a tu, trista i grisa imatge
que calladament,
sempre m'acompanyes.

T'abandono sovint i em lliuro
a altres plaers frívols i efímers
que em fan pensar que no et necessito
quan sé que no és així.

Et canvio per esperança
i et relego als moments d'angoixa
i de solitud.

Et prostitueixo sense remordiments,
t'utilitzo en veu alta,
t'absorbeixo la dignitat.

Només t'enyoro quan la totsolesa em desperta
de matinada,
i em fa agafar aquell llibre que vaig comprar
per no oblidar-te
quan t'oblido.

Apocalipsi

Avui fa dia d'apocalipsi.
M'agrada la pluja d'estiu.
El cel de mil colors.
La mar lluenta.

Avui fa dia d'apocalipsi.
De vida vençuda pels anys.
M'agrada la humitat de la terra
I l'aire fresc d'olor d'aigua.

Avui fa dia d'apocalipsi.
De vida cansada i de món obsolet.
M'agrada l'olor de final
que desprèn la novetat.

M'agrada la sensació de quietud
i la finitud de l'univers.
M'agrada saber que s'acaba,
Que sabem on és el final.

Avui és el dia del meu apocalipsi,
aquell que sempre continua,
que no s'acaba mai.

S'estimaven

Caminaven a la vorera de l'ombra,
on el sol els escalfava els cabells
tendres, plens de joventut.

La sang se'ls omplia de quimeres
mentre s'amagaven entre els arbres,
enmig de verdors i de rialles.

Varen saber que la vida, de vegades,
et condemna a ser feliç i que el camí
és ple de flors i carícies.

S'estimaven, cansadament,
després dels anys i les caminades.
Ara la verdor ja no era verda
i caminaven per l'ombra,
perquè els ossos eren vells
i el sol massa jove.

Oprimides

Mai no vares veure't capaç de congelar la calor
dins el termòstat que guardaves amb angúnia.
                                        dins les teves mans de ca de bou.

No vares gosar esmerçar-les amb els anys
pocs i molts, serens i cridassers.
                                         dins els anys mancats de pedra

No pogueres esculpir, maó rere maó
la vida que tengueres.
                                         dins la terra que et veié edificar-te

No vares poder creure't mai
serventa i esclava de tu mateixa
                                          dins el rol que t'enterrà.

Ara supliques que l'amargor et deixi llegir un llibre
o tocar algunes tecles del teu piano.
Però no pots.
Tens els ulls massa castigats pels anys.

No desitges res, és inútil, et conformes que els teu fills
tenguin i siguin tot allò que
ni vares tenir
ni et varen deixar ser.

Entrevista TVMallorca

 http://www.rtvmallorca.cat/#noticies/18128

http://dai.ly/nZs9CL   (copia'l i engaxa'l al navegador)

Aquests són els enllaços de l'entrevista que va sortir als informatius de TVMallorca, esperem que la cadena no tanqui i segueixi fent tan bona feina com fins ara.

Entrevista IB3

El tacte de les paraules ha guanyat el segon premi del Concurs de blogs de la Universitat de les Illes Balears, amb la menció del jurat.

Aquesta és la mini entrevista que m'han fet a IB3

http://www.megaupload.com/?d=60A6EAWB

Blau

Mai no recordo de quin color són
els teus ulls cels color de sol.
Se m'escapa la fesomia que intent copsar
tantes vegades, sense voler.
No m'agrada, marçal,
oblidar els teus ulls
i el teu cap
i el teu cul.

Sense fesomia,
el teu color verd d'ulls,
em recorda com són de negres
les teves ninetes.

Sense tu,
et confons en mil ulls
que m'empresonen
l'obscuritat dels meus ulls grocs
color d'herba.

Sense saber com sóc,
no puc refer-te.
Sense saber com ets,
puc recordar-te sempre.

MMM

Vaig pintar la llum de verd,
la frontera del repte.

La sang que bevies a glopades
va petrificar-se en glaç.

Aquest amor difícil
que portam
sense temença
de ser descoberts
pels anys o la desgana
és el contraban de sang
amb gotes de cel
que duim
a les batalles