Seqüència 1 d'allò que no faré

No utilitzaré la retòrica de les paraules amagada dins camins polsosos de records oblidats.

No utilitzaré xiuxiuejos d’amants robats al blanc de la lluna.

No faré servir metàfores ni simbolismes engirgolats dins l’arbre de la poesia.

No utilitzaré codis secrets fets de paraules llunyanes en el temps i en l’espai.

No agafaré de la natura la verdor dels prats ni la lluentor de les aigües.

No utilitzaré els somnis dels artistes emmascarats de la meva personalitat.

No utilitzaré el somriure de l’alegria en el seu punt àlgid d’execució.

Li va posar títol

Va mirar el rellotge de la paret, no ho havia fet mai, era la primera vegada. Una amiga li havia dit que era bo, que et senties bé, molt millor després d'haver-ho fet...pareixia tan convençuda aquella noia, que se l'havia creguda. Estava asseguda, cansada, li havia costat bastant, però li havia anat bé, d'alguna manera, s'havia alliberat. Es va incorporar després d'uns moments d'absència momentània i va decidir llegir el que havia escrit.

Aquest cop no tornaré, no em demanis que m’apropi a tu perquè no ho faré. El teu joc acaba quan jo vull. I ha acabat aquí. No puc seguir més. No em cerquis quan saps que no et vull, no segueixis dins del meu camí, perquè no t’hi trobaràs, tu no hi tens cabuda. T’oblid, fantasma encastat d’àngel, t’oblid. El meu camí segueix i tu et quedes al darrere, immòbil. El meu amor per tu ha esdevingut en odi, millor dit, amor i odi, aquestes dues paraules tan antònimes, per a mi s’han agermanat, s’han fet fusió perfecte. T’odii tant que no em sabrà greu si m’odies tu a mi. D’aquesta manera tindrem un sentiment compartit. Potser només t’odii avui, i per això t’ho escric ara. Només vull que sàpigues que si per a tu he significat alguna cosa, quan llegeixis això, també m’odiaràs i aleshores sabràs que m’has estimat. Des de la llunyania m'enfotré de tu, satisfeta, m’allunyaré i tu ho veuràs. Em cridaràs i tal vegada m’insultaràs. En aquell instant em sentiré plena, viva, enfortida, ja no voldré res més de tu. Te n’hauràs adonat del que no tens i per això ara ja no et vull. Plora, enrabia’t, crida...com més esperonis més goig sentiré. Tot el que treguis de dintre teu farà estona que estava tancat i ara ha explotat, però en fúria. Al principi era dolç, noble, ara és amarg, ferotge. És el legat de tot el que sents per mi. Per molt que em maleeixis jo et maleesc més, la fúria que dus dins tu és tota meva, és per a mi. Agenolla’t, suplica’m...no et vull!

Em mires, t’odii.

Em parles, t’odii.

Em penses, t’odii.

M’estimes...t’odii.

Sents rancor? Jo el sent magnificat.

Acosta’t, jo m’alluny.

Parla’m, jo call.

No entens el que et dic?

Ara em cerques? Ara ja no em trobaràs!

Ara em desitges? Ara ja no em tendràs!

Ara em vols per a tu? Ara ja no seré mai teva!
Et condemn a viure dins l’oblit absolut, dins l’ensopiment més enfoscat, dins la desesperació més desesperant.

I va trobar que tot plegat li havia quedat bé i fent un gest d'aprovació, li va posar títol i ho va desar dins d'una carpeta, i es va sentir orgullosa d'ella mateixa. I va pensar que era cert el que li havia dit la seva amiga, que, al cap i a la fi, no era tant dolent això d'escriure.

Allò que no es recicla

Avui, després de tanta pols acumulada, m’he endreçat. He arreplegat els sentiments, els he ordenat i els he netejat. Quan ha estat tot ben net i polit, tot al seu lloc, he pensat: ara faré el que em diu sempre mon pare “tirar tot allò que no faig servir i que no em fa més que nosa”. I així ho he fet.

Ara tenc el fems ple de tristeses... i no, no faig comptes reciclar-les.

Els triplicis flastuquen àspicament

No us ha passat mai que feis una cosa i de darrere l'orella apareix, volent fer de raó, algú que et demana "Per què ho fas"?

Hi ha dies en què pens les coses, les faig a consciència, amb una finalitat, orientades en una direcció concreta. Faig coses que he raonat, ben pensades, tot lligat. Aquests són els dies més tristos, més monòtons, són els dies que em sent més buida.

En canvi, hi ha dies (dies comptats) en què faig les coses sense pensar-les, sense consciència, amb cap finalitat, sense cap orientació ni direcció. Aquests dies són els millors, i quan algú em demana per què...la resposta és ben clara...

PERQUÈ VULL

Silencis plens

Contemplaves la mar…no hi havia ningú més. Vaig arribar tard i et vaig veure que seies damunt d’una tovallola de color vermell, aquella que jo t’havia regalat el dia que complires 16 anys i tu m’havies dit “vermella, como no, no podia ser altre color”. Anava caminant cap allà on et trobaves i com més m’acostava, més podia distingir els teus cabells lluents i la teva camiseta blava, aquella que un dia em digueres que tant t’agrada perquè te l’havia portada el teu oncle del Marroc. Em record que afegires: “no és que el meu oncle sigui marroquí, sinó que va viatjar al Marroc”. Jo duia unes avarques blanques que m’havia comprat l’estiu passat a Menorca i me les vaig llevar quan vaig començar a caminar per l’arena. Em vaig deturar un moment rere teu i em vaig imaginar l’escena d’una d’aquelles pel·lícules romanticotes que tant ens agradava mirar, i llavors vaig esclafir. Tu no em vares sentir, l’aire venia de la mar. Vaig pensar que feia goig mirar-te, paraves esment, et submergies dins de la natura que comparties sense jo i llavors em vaig posar una mica gelosa de tot plegat, i quan ho vaig fer, encara vaig riure més. Quan vaig esser a la teva alçada, vaig veure que m’havies deixat lloc a la tovallola, i em vaig seure vora teu, sense mirar-te. Tu, sense mirar-me, vares fer un gest d’aprovació i vares tancar els ulls, intentant impregnar-te de tota la màgia subtil d’aquell moment. No feia falta dir res. Miràvem allà on s’acabava la blavor de l’aigua, i ens ho dèiem tot. Vaig mirar-te i tu, que tenies els ulls clucs, ho vares notar i un petit grau de vermellor et va pujar a les galtes. Aleshores vares fer aquell somriure maliciós que tant m’agradava observar.

Miràvem la mar, però era com si ens miràssim a nosaltres, mútuament. La mar reflectia els nostres cossos immòbils, amarats de sal. L’aigua, juganera, venia a banyar-nos els peus i era com si se’n dugués un tros de nosaltres en cada tacte. Compartia els nostres secrets, els agafava i se’ls emportava, ens feia pessigolles. De cop, un aire suau i còmplice em va portar el teu aroma, barrejat amb olor de mar i vaig alenar fort i l’aire em va arribar fins a dins, fins al fons, on tot comença. Em vares agafar la mà i no vares dir res. Sabies com de molt m’agradava restar en silenci, sense parlar. Em record que un dia em digueres que era una de les coses que t’agradaven de mi, que era capaç de no dir res durant hores i que amb el meu silenci era capaç de dir-t’ho tot. No m’esforçava en treure temes banals ja que el no parlar no m’incomodava, sinó el contrari, em feia sentir calentor i amor, confiança i seguretat, i és que només amb unes poques persones comptades, pots estar hores sense parlar, sense sentir-te incòmode o molesta.

I allí érem, contemplant-ho tot, el sol que es ponia d’una manera dolça i lenta, rere la mar. I em vares estrènyer més fort la mà, com si aquell gest significàs que no em deixaries escapar, que no volies que me n’anés. Aquell tacte teu em feia esborrar tots els interrogants, em feia sentir segura, com si ho pogués controlar tot. Vaig agafar amb l’altra mà, la teva, que va quedar enmig de les dues meves i vaig notar com sense dir res, em donaves les gràcies per haver-ho fet. Al fons, sabia que també et feia sentir el mateix que em feies sentir tu a mi.

De sobte, vares fer allò que jo et vaig dir una vegada que m’agradava tant de tu…et vares acostar a la meva orella, molt a poc a poc, sense pressa i amb una veu que quasi fregava l’imperceptible em feres una pregunta i molt a poc a poc també, te’m vares quedar mirant als ulls, cara a cara. Jo, amb una ganyota burleta i juganera, et vaig dir que no amb el cap. Tu, amb un somriure als llavis, t’anaves acostant de mica en mica, lentíssimament als meus llavis fins que l’oratge de la platja quasi no passava entre els teus i els meus, i llavors, quan pareixia que ja no es podia tornar enrere, vares canviar de direcció i et vares dirigir altre cop cap a la meva orella. Em feres la mateixa pregunta i remarcares amb força la paraula TU.

I vares fer aquell somriure preciós, malèvol i benèvol alhora, juganer, dolç…i com que m’encantava jugar amb tu, et vaig respondre que no, que necessitava que t’acostassis una altra vegada a la meva orella i m’ho tornassis a demanar...

I vares riure d’una manera sincera, com sempre, i el renou del teu riure es va barrejar amb el renou de les ones i del vent, amb la remor de les aigües. Et vaig dir que no era broma, que no sé per què reies, però al fons, jo tampoc no em podia aguantar el riure. Aleshores et vares acostar al meu cos fins a tal punt que no hauria aconseguit distingir-nos i ens vàrem besar, d’una manera delicada i suau, sense frissar, intentant perfilar cada plec dels llavis, cada racó, cada corba…i el temps es va deturar en aquella besada i el món va tornar no-res, volàtil i efímer.

I va ser aquí quan em digueres que ja t'havia donat una resposta convincent i clara a la pregunta que m’havies fet, que no faltava dir res més, que al cap i a la fi, les paraules se les enduu el vent.

Suggeriment

Avui és un d'aquells dies que,

miri on miri,

només veig poesia.

Poesia amb la qual alguns poetes

podrien fer grans poemes.

És tan sols un comentari...

L'illa de la calma

Mallorca...l’illa de la calma...una definició atractiva i tal vegada exòtica que ens dóna tranquil·litat, pau i ganes d’anar al lloc descrit amb aquestes quatre paraules.
Com a illa de la calma va atreure els primers turistes d’arreu del món...l’arxiduc Lluís Salvador, poetes i pintors que han vingut de tot arreu per dedicar-hi una part de la seva trajectòria: Anglada Camarasa, Tito Cittadini...
També era el paisatge de Costa i Llobera, Joan Alcover...un paisatge i una naturalesa, els quals servien com a font d’inspiració.

Actualment, la paraula calma, seria una de les últimes que li posaria a la definició, més bé escriuria un antònim al seu lloc. Així és com veig jo la majoria de Mallorca: un paradís de sexe, alcohol, sol i arena per a molts de turistes; un bullim de renou, brutícia, construcció i carreteres per tot arreu.

El que em reconforta, però, és que la paraula “calma” encara és aplicable a qualque lloc remot de la nostra illa. Qualque lloc que s’assembla a la Mallorca que va veure Santiago Rusiñol i que el va inspirar a posar aquest títol, una Mallorca sense haver estat tocada per la mà destructora de l’home. De fet, si Santiago Rusiñol tornàs a “l’illa de la calma”, segurament escriuria un altre llibre amb el títol: “ De l’illa de la calma a l’illa de...”, títol bastant suggerent i aclaridor del que ha passat des de finals dels anys cinquanta fins ara.

Avui en dia, però, encara és possible perdre’s per alguns racons del paradís de la calma: camins arreglats de muntanya, excursions a peu per la Serra de Tramuntana, una visita a Sóller, a la Trapa... Aquests llocs són el que ens queda de l’illa de la calma de Rusiñol dins la Mallorca actual. Paradisos on pareix que el temps no passa, allunyats del soroll i de les empentes del món. Són llocs on pots somiar despert i experimentar la llibertat que dóna viure sense presses, cosa que molta gent anhela, però poca gent coneix...

Personalment, m’agradaria quedar-me amb la visió que va tenir Rusiñol de Mallorca, però malauradament i amb el pas del temps, aquest desig s’anirà fent cada vegada més gran, ja que no es pot satisfer i, en conseqüència, aquesta Mallorca ara ja somiada, viurà del que ha estat i ja no és.

Per altra banda, desgraciadament, també hi ha gent que té a les seves mans poder fer alguna cosa i prefereix, per comoditat o altres interessos “superiors”, rentar-se les mans i mirar a una altra banda. Molta gent acluca els ulls i no els obri per por de veure la realitat; una realitat que es retorç i crida desesperadament que si no cuidam el que és nostre, ningú no ho farà per nosaltres.

Finalment, perquè m’agrada la gent que treballa per una Mallorca de la calma, millor i més digne, vull deixar obert un camí a l’esperança. Tal vegada, un dia tornarem recobrar, amb l’ajuda de tots i fent front a dificultats i a somnis trencats, aquesta illa, la nostra.

Impressió

Bufau-me les veles, no em deixeu agafar el camí equivocat, que pel que jo vaig no hi ha dreceres, ni repòs a la vorera.

Destapau-me els ulls per a veure-hi clar, que ara tot és fosc, l’obscuritat s’ha ajustat a les ninetes i només em resta llum a la punta de les parpelles.

Si se'm regala vida, no deixeu que caigui al parany de la malvolença i de les males accions, que d’aquestes ja en tenc plenes les mans.

No deixeu que confeccioni pautes ni desfaci conductes, que no sóc qui per a manejar els fils de la titella. Però això sí, si he d’errar, deixau que ho faci ara, que no hi ha res com saber-se imperfecte.

Per favor, deixau que m’equivoqui…encara em vessa vida, de les butxaques.