Mallorca...l’illa de la calma...una definició atractiva i tal vegada exòtica que ens dóna tranquil·litat, pau i ganes d’anar al lloc descrit amb aquestes quatre paraules.
Com a illa de la calma va atreure els primers turistes d’arreu del món...l’arxiduc Lluís Salvador, poetes i pintors que han vingut de tot arreu per dedicar-hi una part de la seva trajectòria: Anglada Camarasa, Tito Cittadini...
També era el paisatge de Costa i Llobera, Joan Alcover...un paisatge i una naturalesa, els quals servien com a font d’inspiració.
Actualment, la paraula calma, seria una de les últimes que li posaria a la definició, més bé escriuria un antònim al seu lloc. Així és com veig jo la majoria de Mallorca: un paradís de sexe, alcohol, sol i arena per a molts de turistes; un bullim de renou, brutícia, construcció i carreteres per tot arreu.
El que em reconforta, però, és que la paraula “calma” encara és aplicable a qualque lloc remot de la nostra illa. Qualque lloc que s’assembla a la Mallorca que va veure Santiago Rusiñol i que el va inspirar a posar aquest títol, una Mallorca sense haver estat tocada per la mà destructora de l’home. De fet, si Santiago Rusiñol tornàs a “l’illa de la calma”, segurament escriuria un altre llibre amb el títol: “ De l’illa de la calma a l’illa de...”, títol bastant suggerent i aclaridor del que ha passat des de finals dels anys cinquanta fins ara.
Avui en dia, però, encara és possible perdre’s per alguns racons del paradís de la calma: camins arreglats de muntanya, excursions a peu per la Serra de Tramuntana, una visita a Sóller, a la Trapa... Aquests llocs són el que ens queda de l’illa de la calma de Rusiñol dins la Mallorca actual. Paradisos on pareix que el temps no passa, allunyats del soroll i de les empentes del món. Són llocs on pots somiar despert i experimentar la llibertat que dóna viure sense presses, cosa que molta gent anhela, però poca gent coneix...
Personalment, m’agradaria quedar-me amb la visió que va tenir Rusiñol de Mallorca, però malauradament i amb el pas del temps, aquest desig s’anirà fent cada vegada més gran, ja que no es pot satisfer i, en conseqüència, aquesta Mallorca ara ja somiada, viurà del que ha estat i ja no és.
Per altra banda, desgraciadament, també hi ha gent que té a les seves mans poder fer alguna cosa i prefereix, per comoditat o altres interessos “superiors”, rentar-se les mans i mirar a una altra banda. Molta gent acluca els ulls i no els obri per por de veure la realitat; una realitat que es retorç i crida desesperadament que si no cuidam el que és nostre, ningú no ho farà per nosaltres.
Finalment, perquè m’agrada la gent que treballa per una Mallorca de la calma, millor i més digne, vull deixar obert un camí a l’esperança. Tal vegada, un dia tornarem recobrar, amb l’ajuda de tots i fent front a dificultats i a somnis trencats, aquesta illa, la nostra.
Com a illa de la calma va atreure els primers turistes d’arreu del món...l’arxiduc Lluís Salvador, poetes i pintors que han vingut de tot arreu per dedicar-hi una part de la seva trajectòria: Anglada Camarasa, Tito Cittadini...
També era el paisatge de Costa i Llobera, Joan Alcover...un paisatge i una naturalesa, els quals servien com a font d’inspiració.
Actualment, la paraula calma, seria una de les últimes que li posaria a la definició, més bé escriuria un antònim al seu lloc. Així és com veig jo la majoria de Mallorca: un paradís de sexe, alcohol, sol i arena per a molts de turistes; un bullim de renou, brutícia, construcció i carreteres per tot arreu.
El que em reconforta, però, és que la paraula “calma” encara és aplicable a qualque lloc remot de la nostra illa. Qualque lloc que s’assembla a la Mallorca que va veure Santiago Rusiñol i que el va inspirar a posar aquest títol, una Mallorca sense haver estat tocada per la mà destructora de l’home. De fet, si Santiago Rusiñol tornàs a “l’illa de la calma”, segurament escriuria un altre llibre amb el títol: “ De l’illa de la calma a l’illa de...”, títol bastant suggerent i aclaridor del que ha passat des de finals dels anys cinquanta fins ara.
Avui en dia, però, encara és possible perdre’s per alguns racons del paradís de la calma: camins arreglats de muntanya, excursions a peu per la Serra de Tramuntana, una visita a Sóller, a la Trapa... Aquests llocs són el que ens queda de l’illa de la calma de Rusiñol dins la Mallorca actual. Paradisos on pareix que el temps no passa, allunyats del soroll i de les empentes del món. Són llocs on pots somiar despert i experimentar la llibertat que dóna viure sense presses, cosa que molta gent anhela, però poca gent coneix...
Personalment, m’agradaria quedar-me amb la visió que va tenir Rusiñol de Mallorca, però malauradament i amb el pas del temps, aquest desig s’anirà fent cada vegada més gran, ja que no es pot satisfer i, en conseqüència, aquesta Mallorca ara ja somiada, viurà del que ha estat i ja no és.
Per altra banda, desgraciadament, també hi ha gent que té a les seves mans poder fer alguna cosa i prefereix, per comoditat o altres interessos “superiors”, rentar-se les mans i mirar a una altra banda. Molta gent acluca els ulls i no els obri per por de veure la realitat; una realitat que es retorç i crida desesperadament que si no cuidam el que és nostre, ningú no ho farà per nosaltres.
Finalment, perquè m’agrada la gent que treballa per una Mallorca de la calma, millor i més digne, vull deixar obert un camí a l’esperança. Tal vegada, un dia tornarem recobrar, amb l’ajuda de tots i fent front a dificultats i a somnis trencats, aquesta illa, la nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada