Tribut

De tant en tant i a cop de foc,
revifen clamors ancorats al ventre,
aquells "sense tu"
que em recorden qui som,
quan plorar per dins
es fa el pa de cada dia.

-Balla amb mi
i jo posaré la música-

Res no hi ha que ens esperoni,
ni la sensació d'espai injust,
ni el preu de viure,
ni tan sols la teva mort.

Pensar-te és palpar l'eternitat.

GRÀCIES

Segona part:

Poc

Et diré adéu i riuré de pena
i amb tu,
la música,
la que sona quan jugam
a cercar el matí
dins cada horabaixa.

Ja hem descobert les presses de la nit,
les que fan menjar-nos l'alè i la son
enmig de tu i de mi
i de dos milions més de pensaments.
 
Quan no hi siguem
i el camí se'ns esborri,
epero que algun carrer viscut
ens servi la rialla.
Per si algun dia tornam
i ens fa falta.

Sentits

Veritablement, Estellés,
m'havia mort.

I coneixia bé la veu,
el cruixent dels ulls,
la sal dels llavis lluents
i el tacte suau i aspre
de qui m'havia assassinat
sense compassió.

Perquè, sonarà estrany,
però no era el primer cop
que em matava.
M'havia mort de gust,
moltíssimes vegades.

Món

No em va fer por
perquè ho havia viscut:
amb aquell gest i aquell mot
ja m'havies esbucat el món.

Perquè la fi del món no és
el que crèiem que era;
és interior.

Com quan vas esqueixar
la realitat que ens havíem construït
damunt del sòlid pont
de la mentida.

Primera persona

He copsat tots els alens,
quan aquesta sensació estranya
em fa recordar
que sempre em descol·loca
aquesta trista olor de passat.

He fitorat totes les mans,
quan la pell s'oblida de tu,
quan la veu no sap escriure
que m'enganxo al tacte
del color verd dels teus ulls.

He malmès tots els perdons,
aquells que encara no hem dit,
els que s'intueixen entre els llençols
quan s'estimen els peus
i es xiuxiuegen els dits.

M'he confitat els plecs
de cada racó de por
i sense voler he descobert
que sempre estic
entre tu i jo.

'Altre-ego'

Vull ser Frida Kahlo,
em digueres,
i intentares ofegar aquell dolor que,
sense tu saber-ho,
ja havia après a nedar.

I jo vull ser Virginia Woolf
i desfer les barreres i els panys
que ens angoixen l'alegria.

Vull ser Pina Bausch
i ballar, ballar de puntes,
sense aturall,
per a intentar no perdre'm.

Vull ser Anne Sexton
i escriure mots i sinònims,
jugar a amagar l'esperit
entre la tinta dels dits
i la blancor dels fulls.

Sóc jo i tot això que vull
i en aquesta representació subtil de cada dia,
descobreixo l'udol que em fa veure
que tu també hi ets,
sempre,
com una ombra.

Som-Ni

Avui m'he descobert
l'ànima
enmig d'aquesta casa
que tremola i que cau.

Avui he salvat tots els papers
i els he empès fort cap al sol,
lluny del dubte
i de la certesa.

Però en aquest tot
em falta la teva veu,
aquella que em crida
quan somio que no hi ets.

Em falta la mà
que no vol salvar-se,
que no vol deixar els fonaments
d'allò en què un dia va creure.

I tot i així he tornat a tu,
perquè la pols m'ha advertit
que encara quedes
en aquesta ruïna que veus.

Tot i així t'he salvat a la força,
una força que trec sovint
i que no sé ben bé
d'on em surt.