Hi som, amor,
en l'escalfor colpidora del foc,
en la força aspre de l'embat
i en aquesta remor d'aigua salada,
que se'ns fa àcida
i amarga.
Aquest cos que veus
és la vela que tomba
al vent més dèbil,
a la línia de mar
que menys es veu.
No demano horitzons,
ni postals de cap record.
Amb tu, no necessito
ni postes,
ni mar,
ni sol:
El meu cos es pon al teu.
5 comentaris:
I així com l'altre dia et deia que em sabia greu que visquessis allò, ara et dic que m'alegro d'aquest poema tan preciós i positiu. Si és que l'he entès bé, és clar...
mira que en saps de fer tremolar sa fibra :)
Un poema molt tendre, d'eixos que surten del cor.
Sí, això és poesia, d'eixa que dóna escalfrets. És un poema amb les qualitats rítmiques i sonores de la POESIA. L'amor, el contingut, font inexaurible d' expressió poètica, delicada i contundent.
Preciós, m'ha arrivat al cor
Publica un comentari a l'entrada