No hi ha temps que no torn. Ara que vénen vacances, tornaré a casa. A quina casa? A aquella que sempre hi és, que mai no enganya, o potser sí. Tornaré a la infantesa de pedres i bicicletes, de dies curts de saladina i llargs de cansament. Tornaré a la tendresa de mans que mai no et fallen, o que no t'haurien de fallar mai. Aquella sensació de poder, de fermesa. Tornaré a l'olor de call vermell: ara no puc sinó recordar Damià Huguet. Me l'estim, estim la seva poesia com aquell que estima la saviesa. Tornaré a tu, a l'angoixa de ser illenca, a l'orgull de ser-ho. Però també tornaré a tot allò que no vull recordar, de temps, d'ulls, de fugues. M'agradaria tornar a sentir l'olor dels tarongers, aquella tarda, vespre, matinada i matí de diumenge, quan em digueres que des d'allà, des del cim d'aquella muntanya, tot et semblava petit. Encara en tenc una foto. A mi també m'ho sembla, et vaig dir. Tornaré a la mar, a la meva mar, a la nostra. No és freda, si no ho penses. Bestieses. Tornaré a fer camí, com sempre, cap a tu, cap a mi. Tornar a les arrels quan creus que ja no en tens pot esser una teràpia de xoc. No m'arrelaré, m'ho he promès. Algun dia podríem anar a un país nòrdic, a fer camí. I podries tornar a dir-me que ho veus tot petit, sense importància, quan estàs amb mi. I tornar a morir una mica, sí, però aquesta vegada, només una mica.
3 comentaris:
Uf, colpidor, eh. Molts sentiments en aquest escrit, i és que tornar no és fàcil, perquè tornar implica moltes coses. Molt significat rere un sol verb.
No sé per què. No sabria com dir-ho. No sé explicar-ho. Però, m'ha recordat Vicent Andrés Estellés. M'ha agradat molt. Hi tens força traça. Encantat.
Encantada, Miquel, que t'agradi.
Xexu, com sempre, gràcies per ser-hi.
Publica un comentari a l'entrada