Mai no vares veure't capaç de congelar la calor
dins el termòstat que guardaves amb angúnia.
dins les teves mans de ca de bou.
No vares gosar esmerçar-les amb els anys
pocs i molts, serens i cridassers.
dins els anys mancats de pedra
No pogueres esculpir, maó rere maó
la vida que tengueres.
dins la terra que et veié edificar-te
No vares poder creure't mai
serventa i esclava de tu mateixa
dins el rol que t'enterrà.
Ara supliques que l'amargor et deixi llegir un llibre
o tocar algunes tecles del teu piano.
Però no pots.
Tens els ulls massa castigats pels anys.
No desitges res, és inútil, et conformes que els teu fills
tenguin i siguin tot allò que
ni vares tenir
ni et varen deixar ser.
1 comentari:
Uf, és la història de moltes i moltes vides que han passat sense poder ser viscudes. Sembla que ara això no tingui sentit, que tothom viu la vida d'una manera o altra, almenys de la manera com vol i pot, però les generacions anteriors a la nostra ho van tenir una mica més complicat.
Publica un comentari a l'entrada