La llum pintada a la paret de casa és de paper de vidre. No vaig sentir res quan m'arraconaves entre paret i cos, eixuts de tinta, amb pinzellades de llavis celverdosos. La llum que pintaves no era de lluna, ni de sol, ni de vidre, era de blanc de pinzell amb tacte suau o aspre. Tu el vares triar quan dibuixaves de colors tremolosos aquesta paret que ara m'oprimeix gràcies a tu. Perquè jo mai no vaig saber dibuixar amb traç pulcre i lent, amb persimònia silenciosa i mètodica allò que tu volies. La llum de la paret que tu dibuixares jo la vaig escriure i ara se'm clava a la pell com quan m'atrapaves en hores incendiades.
Quan te n'anares vaig aprendre a dibuixar la llum. Ara, altiva, me la miro cada dia i m'empresonen altres cossos, entre llum i paret, entre pell i tinta.
3 comentaris:
Mmm... sembla un escrit des del despit. No sé si bo o dolent, escrit de descans o de nostàlgia. Però si hi ha altres cossos que han vingut després... doncs millor, no?
M'alegre que hages aprés a dibuixar la llum. Veus? Ningú en té l'exclusiva.
pinta que te pinta
Publica un comentari a l'entrada