Em podria passar hores mirant per la finestra, aquí assaguda. Pensant en tot, sense voler-ho.
Un rellotge, de fons, mou les seves agulles d’una manera exacta, fidel. Un ulls, els meus, degoten llàgrimes d’impotència. Sols un vidre em separa d’aquest món exterior, d’aquest món cada vegada, menys meu. Jo me n’he construït un de propi, que el puc veure tant amb els ulls oberts, com clucs, amb la més clara foscor o amb la més fosca claror. I no s’assembla gens al món que se’m descobreix rere els vidres. Però ara mateix no em veig amb cor de comparar-los...quasi tot són diferències.
Una gota de pluja rellisca pel vidre, compenetrada amb la llàgrima que em cau galta avall.
Renou de cotxes, renou d’agulles, renou de llàgrimes...
El silenci no existeix, és eteri.
La meva buidor és completa, acabada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada